Publicitat
Publicitat

Posem-hi una cançó

Ara feia temps que no escoltava una cançó (magnífica, com tantes seves) del cantautor sicilià Franco Battiato, i que es titula Povera patria. Me l'ha feta recordar, via xarxa social, el meu gran amic Toni Parrita, i en tornar-la a escoltar m'han impressionat la força i l'exactitud amb què retrata el temps que ens toca viure, i la casta de personatges indecents que ens veiem obligats a sofrir en la cosa pública. Battiato va compondre aquesta cançó (una balada, diguem-ne) l'any 1991, en un moment en què la situació política a Itàlia era convulsa, confusa i lamentable -com sempre, d'altra banda-. Faltaven anys perquè el món sencer s'assabentés dels bunga-bunga de Berlusconi, però il caimano ja rondava per allà i només faltaven tres anys perquè fos primer ministre de la República per primera vegada. En el context italià, doncs, Povera patria va tenir un component anticipant.

Però no només en el context italià. En tornar-la a escoltar, mentre em seduïen les notes del piano que acompanyen una melodia vocal tan fràgil com irresistible, no podia deixar de pensar en tota la mena de monstres que habiten la nostra política i que condicionen la nostra vida. Gallardón i la llei de l'avortament, Wert i la seva reforma educativa, Bauzá amb el TIL i la llei de símbols, Bárcenas i els seus comptes a Suïssa, la Corona espanyola i els seus múltiples escàndols, les amenaces -jurídiques i/o militars- contra Catalunya i el seu procés de llibertat, Rajoy i les burles constants -emeses des d'una pantalla de plasma- als aturats i a tots els que ho passen malament. Tota aquesta regressió, tota aquesta incompetència, tota aquesta mala bava, tota aquesta corrupció, tota aquesta immundícia que hem de suportar dia sí i dia també. Tot aquest malestar que corroeix la convivència, la dignitat dels ciutadans i els fonaments de la més elemental noció de democràcia. Tota aquesta caiguda en l'abisme que cada dia sembla que s'accelera més i que compta amb menys possibilitats de trobar aturador.

Battiato ho canta així: "Pobra pàtria, / esclafada pels abusos de poder / de gent infame que no sap què és el pudor. / Es pensen que són amos totpoderosos / i creuen que tot els pertany. / Els governants, quina colla de perfectes i inútils bufons. / Aquesta terra està devastada pel dolor. / És que no sentiu ni una mica de pena / davant d'aquests cossos estesos a terra, ja sense calor? / No canviarà, no canviarà, / no canviarà, potser sí que canviarà. / I com excusar-les, les hienes als estadis i a la premsa / xipollejant com porcs dins el fang. / M'avergonyeix una mica i em fa mal / veure un home com un animal. / Esperem que el món torni a cotes més normals, / que puguem contemplar el cel i les flors, / que no es parli més de dictadures. / Mentrestant haurem d'anar fent, / perquè la primavera tarda a arribar".

Posem-hi almenys una bona cançó. I una frase del mateix mestre Battiato, que em sembla que no necessita traducció: " Questa classe politica deve andare fuori dai coglioni ".

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF