L'amic mai prou lloat Josep M. Llauradó escriu: "L'extrema dreta és còmica, fins que torna violenta". I segueix explicant que avui per avui ja no hi tendrà lloc la violència. Dins el cafè, algun lector ociós ha llegit la seva columna, i amb una subtil alçada de celles, gira pàgina. L'optimisme, ara mateix, ha sortit a l'excusat, i l'ombra del pessimisme acompanya el full del diari que dóna pas a la següent pàgina, il·lustrada amb fotografia d'un batle retirant una bandera.
De les tres veritats del món -la meva, la teva i la vertadera-, un sempre situa la seva a prop de la tercera. I en aquest cas, totes tres romanen aferrades al mateix pedaç. Perquè en definitiva, els símbols no deixen de ser una projecció d'un pensament, una idea, l'expressió física d'un contingut teòric, una concreció que sovint explicar-la requeriria toms de reflexionades argumentacions. I aquestes idees o pensaments, tant es poden projectar sobre un pedaç, una bandera, un logotip, una frase o fins i tot una persona, per tal que aquesta l'encarni i faci de les seves actuacions individuals apologia, difusió o simple visibilitat de tals idees.
Així, actors, músics, cantants, escriptors, toreros, periodistes... l'ofici dels quals s'exerceix davant el gran públic corren el risc de voluntàriament o involuntàriament esser absorbits pel conjunt o part de la societat com a símbols de les més diverses causes. No prestar la imatge per una causa noble és sinònim d'altivesa o insensibilitat, però el parany pervers del joc consisteix que prestar-la quan la noble causa no circula en la direcció del poder farà que aquest consideri enemic al qui honestament, democràticament i solidàriament mostri cara per la causa. Tant és així, que quan es prohibeixen els símbols, més prest o més tard, també es prohibirà, eliminarà o dificultarà l'exercici lliure del seu ofici a aquests professionals esdevinguts icones.
Als del gremi dels actors ja ens ho han fet saber, i això a mi em sembla violència, i em fa por.
