"Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l'han lligat a un altre, i prendre entre les potències de la terra, el lloc separat i igual al qual les lleis de la naturalesa i el Déu d'aquesta naturalesa li donen dret, el just respecte a l'opinió de la humanitat exigeix que declari les causes que l'impulsen a la separació". Així comença la Declaració d'Independència dels tretze territoris colonials britànics que, amb el temps, formarien els Estats Units d'Amèrica. Data de l'any 1776 i, en conseqüència, conté referents que ara no serien compartits per tothom. El context no té res a veure amb el nostre, i el to, evidentment, tampoc s'adiu a la manera com ens expressem l'any 2013. Però el que m'agradaria assenyalar en aquest article és una altra cosa: l'absència de precisions històriques o filològiques que legitimin aquella decisió tan important. El document fa una llista dels abusos comesos per les autoritats britàniques que justificarien la secessió, i considera "evidents per si mateixes" un seguit d'assercions relacionades amb els drets dels éssers humans. I aquí s'acaba la cosa. Repeteixo, per no generar malentesos, que estem parlant d'un paper de finals del segle XVIII, etc.
A Catalunya, i en altres contrades de l'Europa Occidental amb característiques similars, existeix una inèrcia a neurotitzar-nos amb precisions històriques, filològiques i, fins i tot, metafísiques que ni tan sols arriben a la categoria d'identitàries. He perdut algunes hores de la meva vida escoltant monòtones homilies sobre el casament de Ramon Berenguer IV i Peronella d'Aragó; he hagut de defensar públicament obvietats sobre les relacions entre la llengua que es parla al Principat i la de Castelló o Fraga, i he patit -el verb és aquest: patir - confuses diatribes sobre l'origen de la senyera o la invenció de la sardana. Tot això fatiga i deixa seqüeles psicològiques importants, sense tractament conegut. Puc entendre el context polític resistencialista d'aquestes discussions bizantines, per descomptat, i fins i tot en podria justificar una part (això sí: molt i molt puntual). El que em nego és a continuar per aquest camí, justament perquè ara el context és un altre. Dic això perquè aquests darrers mesos he llegit dotzenes de precisions d'aquesta mena que, en teoria, servien tant per donar suport com per desacreditar el procés polític que s'està vivint a Catalunya. Llegir coses sobre els capítols matrimonials de Barbastre de l'any 1137 als comentaris d'un diari digital resulta, com a mínim, desconcertant. Jo crec que ja n'hi ha prou d'aquest color, i no perquè aquestes coses no tinguin interès -en tenen moltíssim-, sinó perquè convé triar entre l'acció política i el debat d'idees, d'una banda, i els retrets infinits i les romanalles d'aquest tipus, de l'altra. Imaginem que els que van redactar la Declaració d'Independència americana -bàsicament, Thomas Jefferson- s'haguessin embolicat amb històries dinàstiques sobre els reis anglesos o amb precisions sobre si la llengua de Virgínia era la mateixa que la de Londres... En comptes de fer això, el que van argumentar van ser les raons d'una decisió política. Ho haurien pogut fer d'una altra manera, però van optar per aquesta.
Jo crec que ja no és temps de respondre a qüestions d'aquest tipus perquè, si no vaig errat, això que està passant no és un congrés d'història ni un simposi de filologia, sinó un procés polític que no entén cap altre llenguatge que el polític. ¿Catalunya va arribar a ser un país realment independent o no? Doncs mirin: és un tema interessant si es fa des de paràmetres acadèmics, però no des de la cridòria d'una tertúlia. En canvi, hi ha preguntes pertinents i estrictament polítiques que, per aquesta raó elemental, sí que poden tenir una resposta política plausible. Quants catalans volen un estat propi i quants prefereixen seguir vinculats a Espanya? Aquesta pregunta es pot fer amb independència de si el Comtat de Barcelona va ser no-sé-què o de si al Compromís de Casp del 1412 va passar tal cosa o tal altra. Ara ja no és temps de parlotejar d'història, ni de filologia, ni de química orgànica, sinó de política i, més concretament, de l'aplicació de principis democràtics elementals, com ara la regla de la majoria. Hi ha un moment en què no es pot fer res més que consumar quadres greus de neurosi col·lectiva, sens dubte; i n'hi ha d'altres en què sembla més aconsellable apostar per l'acció política intel·ligent, la que en comptes de mirar fulls de ruta mira la ruta.
