Entre dijous i dissabte passats he pogut assistir parcialment a dues activitats estretament relacionades pels temes que s’hi tractaven. D’una banda, al congrés internacional ‘El paradigma plurilingüe’, organitzat per la Federació d’Associacions de Directors de Secundària i celebrat a la UIB els dies 3 i 4. De l’altra, al IV Simposi Internacional sobre l’Ensenyament del Català, els dies 4 i 5 a la Universitat de Vic. En tots dos esdeveniments hi han participat destacats especialistes d’aquí i estrangers (I. Vila, R. Lyster, D. Lasagabaster, J. Dolz, H. Baetens, D. Marsh...). Tant en un cas com en l’altre s’ha debatut sobre la problemàtica educativa actual, sobretot amb relació al model lingüístic escolar. A Palma, centrats sobre els models d’ensenyament plurilingüe; a Vic, sobre l’ensenyament en català en un context multilingüe. En ambdós casos, a més dels especialistes universitaris, hi han intervingut docents que han aportat les seves reflexions i propostes a partir de l’experiència directa de les aules. A pesar que els eixos dels dos esdeveniments no eren idèntics, hi ha hagut solapaments i, sobretot, coincidències de punts de vista sobre la gestió del model educatiu i lingüístic.
Una de les constants de les intervencions en aquests dos encontres és la importància de preparar els alumnes en el coneixement de diverses llengües, però de manera efectiva, sense improvisacions i amb garanties suficients. En l’exposició de models internacionals d’ensenyament bi- o plurilingüe, sobretot en els que els ponents consideraven més positius, hi havia una sèrie de factors que eren determinants. En tots els casos, la llengua pròpia del territori no està amenaçada pel desús en el context social, sinó fortament assentada, i és, a més, central en el sistema educatiu. En cap cas tampoc no hi ha un nivell tan alt de població d’origen immigrant -des de la perspectiva lingüística- com en els territoris de parla catalana (l’any 2013 hi representava el 35,2%; al costat del 7% de la resta de l’Estat). Pertot l’Administració hi ha fet, de manera continuada, una considerable inversió en la preparació dels professors i en recursos per a les escoles. L’aplicació de l’ensenyament plurilingüe és voluntari -tant per als centres i professors com per als alumnes-, cosa que suposa, lògicament, una implicació extra en el projecte de tots els protagonistes. Enlloc no és general, en el sentit d’abastar tota la població escolar. En coherència amb aquests plantejaments, els centres posseeixen prou autonomia per a fer-ne una aplicació gradual amb la flexibilitat que consideren oportuna per a adequar-se a les característiques pròpies de l’alumnat i a les possibilitats del centre.
Podem deduir, per tant, que la forma d’obrar de la conselleria balear es correspon fil per randa amb les característiques generals. Amb la particularitat que n’és la imatge en negatiu. La llengua pròpia del país està prou lluny d’estar consolidada socialment; els professors no han rebut la formació adequada per a poder dur l’ensenyament en llengua estrangera amb prou garanties; en lloc de destinar més recursos a l’escola, n’hi retallen; l’únic consens que hi ha és sobre la manca d’adequació del projecte; s’imposa de manera obligatòria als centres i als alumnes; es fa general per decret; es redueix l’autonomia dels centres; es pretén imposar en pocs anys (és oportú aquí recordar que, des de l’inici del reciclatge fins al “decret de mínims”, varen passar més de 20 anys; i no es tractava d’una llengua estrangera).
A Vic, un dels ponents, David Lasagabaster, va explicar que només a un lloc de tot el món, que ell sabés, s’havia imposat de cop l’ensenyament en una llengua estrangera (l’anglès) de manera general i per decret. Quan vaig sentir que deia que es referia a Malàisia, vaig pensar que havia confús Malàisia amb les Illes Balears (de vegades coses semblants han passat). Però vaig veure que el qui anava equivocat era jo, quan va afegir que només va estar en vigor un curs, perquè el govern va recular per les protestes de pares i docents. A les Illes Balears, com tots sabem, a diferència de Malàisia, el govern no escolta ni els pares ni els docents, ni els especialistes, ni els resultats... va a la seva, cap al desastre anunciat, més que mai. I en aquest cas, no és una qüestió que només afecti el català, ni només l’escola de qualitat, sinó, sobretot, el benefici públic. Però ja sabem que ni públic, ni qualitat ni català són conceptes que agradin al president Bauzá, ni per separat ni junts, que, en el nostre cas, és com millor poden anar.
