Publicitat
Publicitat

Perspectives de supervivència

En l’article anterior [publicat a l’ARA el 15 de març] analitzàvem la gran importància que té la seguretat per als responsables polítics; la seguretat, però, del poder estatal i el sector que li dóna suport: un poder privat concentrat en mans d’uns quants. Vèiem també que tot això fa que calgui protegir la política oficial del control popular.

Vistes des d’aquesta perspectiva, les accions dels governs són prou racionals, i fins i tot sembla racional el suïcidi col·lectiu. El risc de destrucció per armes nuclears no ha figurat mai entre les prioritats de les autoritats estatals.

Posarem un exemple de la Guerra Freda: el novembre del 1983, l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord, liderada pels Estats Units, va organitzar unes maniobres militars per provar les defenses aèries russes en què es van fer simulacres d’atacs aeris i navals i fins i tot d’alerta nuclear.

Aquestes accions van tenir lloc en un moment de gran tensió. A Europa s’estaven desplegant els míssils estratègics Pershing II. El president Reagan, que acabava de fer el seu discurs sobre l’“Imperi del Mal”, havia anunciat la Iniciativa de Defensa Estratègica, coneguda com a guerra de les galàxies, que els russos van entendre que permetia fer un atac tan aclaparador que ells no estarien en condicions de reaccionar, una manera d’entendre el concepte defensa antimíssils àmpliament compartida.

No cal dir que aquestes accions van causar una gran alarma a Rússia, que, a diferència dels EUA, era molt vulnerable i havia estat envaïda en nombroses ocasions.

Fa poc s’han desclassificat uns documents que revelen que el perill era encara més greu del que s’imaginaven els historiadors. Les maniobres de l’OTAN “es van convertir gairebé en el preludi d’un atac nuclear preventiu (rus)”, segons explicava l’any passat Dmitri Adamski al Journal of Strategic Studies.

I aquesta no va ser l’única vegada que ens vam salvar pels pèls. El setembre del 1983, els sistemes russos d’alerta precoç van detectar un atac amb míssils dels Estats Units i van enviar un avís d’alerta màxima. El protocol militar soviètic prescrivia la resposta immediata amb un atac nuclear propi.

L’oficial soviètic de torn, Stanislav Petrov, que va intuir que es tractava d’una falsa alarma, va decidir no informar-ne els seus superiors. Si som vius i podem parlar de l’incident és perquè ell no va complir amb la seva obligació.

La seguretat de la població no era prioritària per a l’administració Reagan, però tampoc ho va ser per als seus predecessors. I aquesta despreocupació s’ha mantingut fins ara, malgrat els nombrosos accidents que han estat a punt de convertir-se en una catàstrofe i que es recullen en un nou llibre que fa posar els pèls de punta, Command and control: nuclear weapons, the Damascus accident, and the illusion of safety, d’Eric Schlosser.

És difícil contradir la conclusió del general Lee Butler, l’últim cap del Comando Aeri Estratègic, quan afirma que fins ara la humanitat ha sobreviscut a l’era nuclear gràcies a “una combinació d’habilitat, sort i intervenció divina, i sospito que sobretot gràcies a això últim”.

La gran tranquil·litat amb què els governs s’han pres les amenaces a la supervivència és tan exagerada que no hi ha paraules per expressar-la.

El 1995, molt després de l’ensorrament de la Unió Soviètica, el Comando Estratègic dels EUA, o Stratcom, que controla les armes nuclears, va publicar un estudi, Essentials of post Cold War deterrence [ Fonaments de la dissuasió després de la Guerra Freda ].

Una de les seves principals conclusions és que els EUA han de mantenir el dret a un primer atac nuclear, fins i tot contra estats sense armes nuclears. A més, sempre cal disposar d’aquest tipus d’armament perquè “la seva ombra plana sobre qualsevol crisi o conflicte”.

Així, les armes nuclears s’han de fer servir sempre, com quan algú vol atracar una botiga i apunta l’arma de foc sense disparar, una idea que Daniel Ellsberg, que va filtrar els papers del Pentàgon, ha subratllat en repetides ocasions.

Segons els consells de l’Stratcom, “els responsables polítics no haurien de ser més racionals del compte a l’hora de descobrir [...] el que un adversari valora més”, allò que ha de ser l’objectiu del nostre atac. “Mostrar-nos massa racionals i impertorbables ens perjudica. El fet que els EUA puguin arribar a ser irracionals i venjatius si algú ataca els seus interessos ha de formar part de la imatge nacional que transmetem als nostres adversaris”. És “beneficiós [per a la nostra posició estratègica] que alguns elements semblin potencialment fora de control”, perquè plantegem així una amenaça constant d’atac nuclear.

En aquest document no hi ha gran cosa que respongui a l’obligació prevista en el Tractat de No-proliferació d’esforçar-se de “bona fe” per alliberar la terra del flagell de les armes nuclears. Més aviat sembla una adaptació del famós rodolí fet el 1898 per l’escriptor anglès Hilaire Belloc referint-se a la Maxim, la primera metralladora automàtica:

“Whatever happens, we have got

the atom bomb and they have not”

(“Passi el que passi, tenim

la bomba atòmica i ells no”)

Els plans per al futur són poc prometedors. Al desembre, l’Oficina de Pressupost del Congrés va informar que, durant la pròxima dècada, l’arsenal nuclear nord-americà representarà una despesa de 355.000 milions de dòlars. Al gener, el Centre James Martin per a Estudis de No-proliferació va calcular que, durant els pròxims 30 anys, els EUA es gastarien un bilió de dòlars en armament nuclear.

És ben cert que els Estats Units no estan sols en la cursa armamentista. Com assenyalava Butler, és gairebé un miracle que de moment hàgim evitat la destrucció. Però, com més temptem la sort, menys podrem confiar en la intervenció divina per perpetuar el miracle.

De tota manera, en el cas de les armes nuclears, com a mínim sabem què cal fer per superar -en principi- l’amenaça d’una apocalipsi: eliminar-les.

Però hi ha un altre perill que projecta una ombra nefasta sobre qualsevol reflexió sobre el futur: la catàstrofe mediambiental. Ni tan sols sabem si la podrem evitar, però, com més triguem a prendre mesures, més perillosa esdevindrà l’amenaça, i en un futur gens llunyà. Per tant, el compromís dels governs amb la seguretat de la població es posa clarament de manifest amb la seva manera d’abordar aquest problema.

Ara els Estats Units presumeixen de “cent anys d’independència energètica”, mentre el país es converteix en “l’Aràbia Saudita del pròxim segle”, un segle que molt probablement serà l’últim de la civilització humana si es manté la política actual.

El discurs que fa dos anys va fer el president Obama a la ciutat petroliera de Cushing (Oklahoma) es podria considerar ben bé com un eloqüent toc de difunts per la mort de la nostra espècie.

Vet aquí el que Obama va proclamar amb orgull i entre grans aplaudiments: “Ara, sota la meva administració, els Estats Units produeixen més petroli que mai durant aquests últims vuit anys. És important saber-ho. Ja fa tres anys que he ordenat a la meva administració que es perforin milions d’hectàrees en 23 estats per buscar gas i petroli. Estem perforant més del 75% dels possibles jaciments de petroli que tenim a alta mar. Hem quadruplicat el nombre de plataformes petrolieres fins a arribar a un màxim històric. Amb els nous oleoductes i gasoductes que hem instal·lat podríem encerclar la Terra i encara ens en sobrarien”.

Els aplaudiments també revelen una altra cosa sobre l’interès del govern per la seguretat: la seguretat dels beneficis de la indústria està garantida perquè, tal com ha promès el president, “produir més petroli i gas al nostre país” continuarà sent “un element fonamental” de l’estratègia energètica.

El sector empresarial organitza ara grans campanyes propagandístiques per convèncer l’opinió pública que el canvi climàtic, si és que existeix, no és conseqüència de l’activitat humana. Aquestes iniciatives volen acabar amb l’excessiva racionalitat de la ciutadania, que segueix preocupada per les amenaces que una majoria aclaparadora de científics consideren gairebé certes i ominoses.

Per dir-ho ras i curt, segons el codi moral de l’actual capitalisme, guanyar una mica més demà és més important que el destí dels nostres néts.

Així doncs, quines perspectives de supervivència tenim? Doncs no són gens esperançadores. Però les conquestes dels que durant segles han lluitat per promoure la llibertat i la justícia són un llegat que podem assumir i mantenir ben viu; i ho hem de fer, i aviat, si volem conservar unes mínimes esperances de supervivència. I res no ens dirà amb més eloqüència quina mena de persones som.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF