Publicitat
Publicitat

ABANS D'ARA

Perfum que es renova

D'Adrià Gual (Barcelona, 1872-1943) a La Veu de Catalunya (31-I-1913). Afectació modernista a propòsit de l'IEC. (Gual caricaturitzat per Llopart amb tocs decadentistes.)

Diu que cap al tard de les jornades d'estiu, a una certa hora senyala el trànsit entre el dia i la vesprada, puja dels claustres de la Catedral fins a l'Institut d'Estudis [estatjat llavors en el Palau de la Generalitat] una veritable glòria de perfum, que es fon a poc d'ésser nada i deixa en el record de qui l'ha sentida una rastre delitós, per virtut del qual un hom es troba amb la pensa agradosament perduda en els més exquisits misteris de l'ensomni. Jo no hi estat mai en aquella hora a l'Institut, però m'imagino que així que l'alenada és esvaïda, ve la nit a galop de cascada, campint de grans llepades moradenques els tous d'edifici, suavitzant relleus, esborrant desentonacions, harmonitzant els elements més distints en la uniformitat vaporosa d'una suau mitja tinta en la qual neden com espurnes microscòpiques les darreres partícules de la claror morenta. Fins deu semblar que el cimbori de la Catedral té quelcom que veure amb la resta de l'edifici, no oferint amb els severs campanars bessons aquell contrast que ofereix de dia i que justifica plenament la frase d'un dels nostres més notables homes de lletres: "-Sembla una dona coqueta vestida de vels i randes, enmig de dos frares austers que la sermonen pel seu mal cap". [...] Per a encadenar records i esperances res millor que un bon perfum. D'aquí ve que jo trobi el motiu d'emoció que us deia en el que cap al tard [...] puja dels claustres de la Catedral fins a l'Institut d'Estudis. I és que, en el seu renovar-se d'un dia a l'altre, d'un any a l'altre, m'apar veure-hi la imatge del mateix Institut, en el qual el perfum de l'art, de les lletres i de les ciències que il·lustraren el nostre passat gloriós es ressuscitat per la virtut d'un treball constant que l'encadena amb el de l'art, les ciències i les lletres d'un gloriós avenir que s'acosta amb l'embranzida de l'aigua que dóna impuls a la mola, assegurant-nos la farina i amb ella el pa que Déu n'hi do.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF