Misc 17/02/2014

La Patricia, la ciutat

i
Antoni Vives
4 min

La Patricia Belasco és equatoriana. Fa nou anys que viu a Barcelona, a la Zona Franca. La Patricia va venir a Europa amb l’esperança de tenir l’oportunitat de treballar per a un futur millor per a ella i per als seus. Sortia, o potser hauria de dir fugia, de l’altiplà andí, on amb prou feines guanyava per posar un plat a taula per a ella i el seu fill gran, en Dandy. Tant és així que la Patricia, veient que no se’n sortia, va optar per dur el nen a Guayaquil, on viuen els seus sogres, i l’hi va deixar. Al cap d’un temps va quedar embarassada del segon fill, en Washington. La notícia feia gust de mal averany: una boca nova a casa volia dir un problema que havia aconseguit esquivar amb l’ajut dels sogres.

¿Hi ha res més dur per a una mare que separar-se del seu fill perquè no el pot alimentar? La Patricia havia fet el cor fort i se n’havia sortit. Ara, amb el nou embaràs, havia de fer front al destí. Què podia fer? L’Equador no li oferia sortides. Finalment va fer cas dels consells d’una de les seves amigues: havia de seguir el camí d’Europa, concretament el camí d’Espanya, on les coses anaven bé, hi havia feina a dojo per als hispanoamericans i, segons com, si se’n sortia, podia arribar a aconseguir la nacionalitat espanyola. Li va costar decidir-se. Va dubtar una temporada llarga. Al cap de dos anys va haver de prendre la decisió: o Guayaquil o Barcelona.

Han estat vuit anys molt més durs del que mai hauria pogut arribar a suposar: adaptar-se a Barcelona; descobrir que la madre patria no era ni tan mare ni tan pàtria; fer créixer un fill sense suport de gairebé ningú, de fet només de les assistents socials, de les mestres de l’escola i de la solidaritat de les amigues, les damnificades dels exilis econòmics. El que passa és que en aquella festa, en aquell ball, en aquell berenar, l’Eduardo va anar entrant a la seva vida, i un bon dia van decidir anar a viure junts. L’Eduardo treballava en una empresa subcontractada per una altra que estava subcontractada per un promotor que aixecava pisos al Vallès. Corrien els anys 2005, 2006... Per què no comprem un pis, Patricia? Al cap i a la fi, amb els teus 800 € i els meus 950 € al mes, segur que ens concedeixen la hipoteca.

El juliol del 2011 l’Eduardo es va quedar sense feina. L’octubre del 2011 van saldar el deute amb el banc donant el pis a canvi que no hi hagués cap reclamació. La dació en pagament havia funcionat sense fer soroll. El que ningú no sabia és que la dació en pagament implicava també renunciar al futur. Avui, 12 de febrer del 2014, quan escric aquest article en un avió camí d’Amèrica, la Patricia seu al meu costat i m’explica la seva història. Ha de tornar al Chaco, sense en Washington, que no vol saber res de l’Equador, i sense l’Eduardo, que ja té la nacionalitat espanyola i que no pensa tornar al seu país perquè abans morir que admetre el fracàs. Sense el futur, sense els fills, sense el marit.

La pregunta està servida: què podia oferir la ciutat a la Patricia? Ella, que ha contribuït a fer de Barcelona la ciutat que és, que ha format part activa de la construcció d’una ciutat que tenim amb la feina de cada dia, ¿podia esperar, havia d’esperar alguna cosa més de la ciutat? La resposta és que sí. Barcelona ha de disposar d’un parc d’habitatges públics de lloguer social, especialment adreçat a casos com el de la Patricia, que encara no és prou gran i que ha de ser una alternativa real als fracassos del mercat. I formació al fill perquè no li prenguin el pèl amb els productes financers. La ciutat també haurà d’oferir un sistema de taxació dels pisos complementari al dels bancs per garantir que mai més ningú pagui un preu desorbitat pel seu habitatge. La ciutat haurà d’acompanyar la Patricia en l’assessorament per orientar les seves capacitats cap a un negoci, o l’oferiment de serveis que li garanteixin un salari just a canvi de servir la ciutat.

Que la Patricia se’n vagi és un fracàs col·lectiu. Estic radicalment en contra dels que aplaudeixen les Patricias que deserten com a conseqüència de la nostra incapacitat per oferir-li el futur que somniava. Val a dir que en Washington ni s’ho planteja: ell és català de ple dret i de plena identitat. Necessitem la Patricia i la seva ètica de l’esforç i del mèrit. Necessitem el seu somni, i que el seu somni s’esdevingui entre nosaltres. Les persones com la Patricia són la saba nova que ens cal per no esdevenir una societat minvant, la pitjor cara d’una Europa que amaga el cap com els estruços. Només la ciutat, només Barcelona, pot oferir camins segurs per no caure en el forat de la resignació, en el cau de la gent que es nega a fer seu el que és veritablement nostre: tots som partícips del somni frustrat de la Patricia. En seguiré parlant.

stats