Patir la guerra -i els guanys- dels altres

En aquestes mateixes dates de fa just cent anys les principals potències del moment entraven en guerra agrupades en dues grans coalicions. Entre aquestes no es trobava l’Estat espanyol, tanmateix no se salvà de patir-ne les conseqüències, com bé albiraren els mallorquins des de bon començament.

No debades, els regidors de l’Ajuntament de Palma, el 17 d’agost de 1914, es mostraren preocupats pels efectes sobre l’atur que tindria la pèrdua dels mercats exteriors a causa de la guerra. Paradoxalment, altres consistoris de la Part Forana s’expressaren en termes semblants. És a dir, abans que altre tipus de consideracions ètiques o morals, els mallorquins es posaren la mà a la butxaca. No anaven errats del tot, una economia com la illenca, plenament integrada dins el capitalisme global, per força s’havia de ressentir de la tempesta que s’iniciava al vell continent. Tanmateix, la cosa anà en sentit contrari del que havien previst els regidors de Ciutat. De feina no en faltà durant els quatre anys posteriors, però, curiosament, això també fou nefast per a la majoria.

Inicialment, la nova situació es va traduir en un augment de les oportunitats de negoci i de l’oferta laboral gràcies al creixement de les exportacions. Però, a partir de 1916 es va constatar com els beneficis només afavorien els productors agraris, els industrials i, sobretot, els grans comerciants; no només gràcies al control dels mitjans de producció i el capital que exercien, sinó també per la pràctica d’activitats il·lícites altament lucratives com l’acaparament, l’especulació i el contraban. D’entre tots ells en sobresortiria la figura de Joan March, àlies Verga, el qual segurament no haguera arribat a ser qui va ser sense l’aprofitament de les oportunitats que va oferir la Gran Guerra.

En canvi, la classe treballadora, la majoria de la població, no només no participava d’aquests guanys sinó que en sortí perdent perquè els seus salaris no pujaven al mateix ritme que els preus, que es desbocaren com no es recordava. La davallada del salari real va ser un fet a partir d’aquesta data i es mantindria baix fins al 1925/26. És més, entre 1914 i 1920, el cost de la vida augmentà més del 50 % mentre que els salaris varen romandre a nivells similars als d’abans de la guerra. Segons Ramon Molina de Dios -de qui extrec aquestes dades-, es rompia un model exitós de preus i salaris equilibradament baixos i estables, que havia caracteritzat l’economia illenca des de la primera meitat del XIX. Es demostrava, per tant, que el creixement econòmic no tenia perquè suposar una millora de les condicions de vida, sinó tot el contrari.

La situació va ser tan greu que el fantasma de la fam va tornar a planar sobre la població mallorquina. El febrer de 1917 i el 1918 hi hagué greus aldarulls a Palma, especialment per la manca de carbó, que provocaren la suspensió de les garanties constitucionals. A poc a poc el malestar es va estendre a la Part Forana. Arreu augmentà la violència comuna i, sobretot, el moviment obrer, ja sigui en la versió socialista com anarquista. En alguns pobles es va veure la primera vaga de la seva història. La crisi econòmica i l’augment de les desigualtats socials en una època de creixement i sota els ressons de la Revolució Russa de 1917, formaren una combinació explosiva que donà esperances a uns i esverà bona part de les classes dirigents. Estàvem entrant de ple en l’era dels extrems.

Però encara havia d’arribar el pitjor. El 1918 es desfermava una hecatombe sanitària que va afectar, a diferència de la guerra, que fou bàsicament europea, els cinc continents. Es calcula que la grip matà entre el doble i el quàdruple que no aquella. Però la pandèmia també fou un altre subproducte de la guerra, ja que es va estendre sense control gràcies a les ingents mobilitzacions dels països contendents, a la prohibició de declarar-la mentre s’esperava la pau i a la impossibilitat d’aplicar mesures quarantenàries per les mateixes raons militars. Mallorca no fou de les regions més castigades, però així i tot en moriren un mínim de 1.891 persones.

En definitiva, entre el 1914 i el 1918 es va tancar una època que caminava cap a la modernitat de forma pausada i confiada, el món d’ahir d’Stefan Zweig. Ara s’obrien les portes d’un altre caracteritzat per l’acceleració de les formes capitalistes, les expectatives de la revolució i els feixismes. Un món, també, cada cop més interdependent, en què les guerres dels altres sempre serien les nostres.

EDICIÓ PAPER 11/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF