Hi ha una pregunta que tothom hauria de poder contestar: quants cops has ballat Paquito el Chocolatero? Eh? Va, no diguis mentides... L’has ballat aquest estiu? És un clàssic de la fermentació existencial ballar-lo amb una cervesa a la mà. El got de plàstic et fa de GPS. Tot és una pantalla cinema-scope dels seixanta. El món grogueja. Tothom viu atrapat entre el vermell i el verd d’un semàfor. Passa, frena... Aquest estiu circulava un rumor per les festes majors. Arribaves a la plaça i en parlava la padrina desdentada en una cadira de bova i el paio de la camisa de geranis florits imantat a la barra. Alguna ment amb neurones teranyina i fent de cisterna mòbil alcoholitzada havia fet córrer que aquell pas doble era una apologia feudal del bipartidisme espanyol: endavant, endarrere, esquerra, dreta... No ens movem d’aquí. ¿Podia ser que tot un país visqués atrapat en una partitura? Mi, si, si, DO RE DO... I el poble aplaudint narcotitzat: “Eh! Eh! Eh!...”
ELS INTEL·LECTUALS DEL MISTO van descobrir que allò no era la xocolata del lloro. Que allà hi havia cacau. ¿Podia ser Paquito una Operación Triunfo avantguardista? Vertebra Espanya: des de les corrides de bous, braus, grills, llobarros... Passant per bodes, batejos, funerals, resurreccions. Fins a la celebració de les victòries de la selecció espanyola de futbol. La xocolata es desfeia. Ningú sucava el melindro. ¿Com podien tots aquests pobles exhibint estelades fins al timbre de casa sortir a la pista? Va brotar un xarampió de dubtes, indecisions... Sortir, o no sortir, a ballar Paquito el Chocolatero. Hamlet de festa. I el serraller sempre de guàrdia.
ELS MANYANS DE CATALUNYA han obert totes les foscors. Des dels dies de Jaume I. El sobirà fa a Barcelona un règim municipal nou. Una assemblea de consellers: nobles, clergues, mercaders, menestrals i, entre ells, els ferrers. Democràcia. Ja ho diu el poble: “A la porta d’un ferrer me’n vull anar a reposar, perquè m’agrada sentir com els martells fa picar”. I el manyà rebla el clau: “El dubte és la clau del coneixement”. Ah! Jaume I, rei de València. Anem cap allà.
MARTELLEGEU, PIQUEU, i veureu que Paquito el Chocolatero és un clau del dret a decidir. Va ser un estiu de festes majors. 1937. L’alacantí Gustau Pascual suava a la caseta de la Serra Mariola. Allò és preciós: camamilla, romaní, sargantanes, esparvers, mussols. Una festa. I el músic fa sonar els clarinets de la natura. Un dia ve son cunyat: Francisco Pérez, conegut com el Xocolater perquè, efectivament, el seu ofici era fer pistatxos. Era una mena de Charlie a la fàbrica de xocolata. I sobretot un professional de la festa. Pascual li toca tres cançons. Eh! Escull! La que elegeixi durà el seu nom. I, home, tria la que és com ell: pura farra, xerinola, disbauxa. El Xocolater té dret a decidir presa de xocolata. S’allibera de l’olla de cacau. El que vertebra musicalment la Pell de Frau és el dret a decidir del poble xocolater. Però tornem a reblar el clau.
EL 1937 UN CATALÀ ERA a pocs quilòmetres de la Serra Mariola. A Xàtiva. Joan Sales: soldat en guerra. Aquesta setmana surt una nova edició de Cartes a Màrius Torres amb cartes inèdites. La correspondència entre l’escriptor i el poeta durant la guerra. Prescripció martell per als que dubten: llegiu-lo. Sales escriu aquell any: “L’únic interessant de la democràcia és precisament que sigui una garantia de llibertat; més valdria, si no, una aristocràcia amb llibertat, com a Anglaterra. És la llibertat, no pas la democràcia, allò que és un bé absolut -i tan indispensable com l’aire que respirem”. Per als que dubten, no en tingueu cap dubte, sense llibertat només ens deixaran escollir una cançó: Paquito el Chocolatero versió King África.
