Bon dia. Que hi ha algú? Fa una mica de vertigen estrenar-se aquí, i sento com una reconfortant picoreta primaveral. No sé ben bé per què, em ve a la memòria aquell moment –pels volts de Pasqua– en què la meva mare em feia posar els pantalons curts, després d'un hivern que sempre havia estat massa llarg. Per alguna estranya raó, abans de sortir de casa, en aquell primer dia d'ensenyar les cametes em feia unes vigoroses fregues amb alcohol. Potser la sensació de fred que provocava l'evaporació ràpida del líquid em preparava per al contacte de l'aire fresc del matí, anant cap a estudi.
La primavera andorrana estrena els seus pantalons curts. El Consell General ha aprovat la implantació de l'impost directe, sí, l'IRPF, una decisió històrica pel que representa: un canvi de model en les relacions entre administrats i administradors, pel plus d'exigència amb què els contribuents pressionaran els governants. S'ha signat una 'pax romana' entre el Govern i els Comuns sobre el sempre complicat tema de les transferències i les competències, a la recerca d'un equilibri difícil d'aconseguir però imprescindible per a progressar. I la matinada del Divendres Sant, a les portes d'una discoteca, una brutal i confusa baralla –totes les baralles que es fan de matinada en són, de confuses– ens ha fet encendre tots els llums d'alarma. Vénen temps apassionants. Freguem-nos les cames, blanques després de tants mesos sense sol, amb una mica d'alcohol. La vida bull, el dia és llarg, Andorra batega.
