08/03/2015

Palma i Barcelona, refer relacions

3 min

No conec cap estudi sobre les relacions humanes entre Mallorca i Barcelona. Em refereixo a estudis que ens donin dades objectives sobre els grups de teatre, els grups musicals, els intercanvis empresarials, les relacions universitàries, municipals, escolars, sanitàries i de tota mena entre Palma i Barcelona. És evident que continuen venint molts estudiants mallorquins a estudiar al Principat, i és clar que hi ha un munt de viatges per motius turístics i empresarials. Els comptes, però, ens ajudarien a posar en perspectiva l’actual sensació d’un cert allunyament entre dues ciutats que es necessiten.

Barcelona ha exercit la capitalitat dels Països Catalans de manera natural. Una altra cosa és que fins ara hagi estat capaç d’irradiar amb generositat i força suficients les oportunitats que genera a la xarxa de ciutats que de fet són les terres de parla catalana. La sobrepolitització de tot el que ha significat articular aquests territoris a causa de la por espanyola a una possible rearticulació política dels Països Catalans ho ha complicat. Malgrat tot, mai com ara ciutats com Palma i Barcelona han estat potencialment tan a prop, i mai com ara hi ha hagut possibilitats de treballar en comú en àmbits en els quals ens podem complementar de manera significativa.

Palma ha de formar part activa del corredor mediterrani. La insularitat no pot ser una excusa per a ningú. La potència turística, l’intercanvi universitari i comercial, la força d’una ciutat que és la tercera en nombre d’habitants dels Països Catalans, no ha de ser mirada de biaix des de Barcelona, sinó que hem d’incorporar-la definitivament a les nostres prioritats en el camp de les relacions amb les ciutats del nostre entorn.

La mirada barcelonina cap a Palma no ha estat precisament activa. De Palma estant, en canvi, la cosa no ha anat de la mateixa manera. Palma ha observat Barcelona de forma activa, ja des dels membres il·lustres del grup de l’Almudaina en el tombant dels segles XIX al XX. Personatges tan importants per a la definició del que haurà d’esdevenir el catalanisme i el mallorquinisme polític com Miquel dels Sants Oliver, de qui s’ha celebrat els cent cinquanta anys del naixement amb més pena que glòria, tenen una mirada oberta i generosa cap a Barcelona que no ha estat corresposta. És cert que en els darrers temps certes tendències ideològiques imperants a l’illa han fet tot el possible per negar la veritat indiscutible dels vincles de tota mena entre catalans i mallorquins. Què esperàvem? No ens n’hem d’escandalitzar. Hem de treballar amb intel·ligència, això és tot.

Avui no tenim excuses. Els reptes són molt semblants: fer que les nostres ciutats esdevinguin pols de desenvolupament productiu, generadores d’oportunitats de feina per a tothom, obertes al món, netes, ambientalment sensibles. Dues ciutats que tenen en el turisme un actiu indiscutible, però també un possible passiu si no és gestionat amb criteris clars. El repte de la connectivitat, de la logística. El repte de l’habitatge per a tothom, el de l’educació; el repte de la integració de les dues ciutats en els entorns naturals respectius, molt més semblants del que pot arribar a semblar a primer cop d’ull. El repte de la indústria nàutica, veritable motor de progrés, i generador potencial de molts llocs de treball de qualitat si som capaços de fer que els clústers nàutics respectius col·laborin en el llançament de programes conjunts. I, esclar, el repte de la identitat. Tant Palma com Barcelona són ciutats amb uns centres històrics impressionants. Ara, la identitat no és tan sols el producte de la gestió d’un patrimoni que sens dubte hem de preservar. La identitat és essencialment allò que ens fa diferents de la resta de ciutats del món, i en el nostre cas no hi ha dubte que el que més ens distingeix és la cultura compartida, la llengua.

Palma i Barcelona són fonamentals per a la potenciació de la nostra cultura, i per a assegurar-ne el futur. No parlo només d’arrels. Parlo de compartir projectes culturals que necessàriament han de ser comuns. El catalanisme, el mallorquinisme polític i cultural, hem d’anar de bracet per definir estratègies conjuntes que facin un bypass a les traves que ens arriben per tot arreu. Incloses les que ens generem nosaltres mateixos, anant amb un lliri a la mà, o senzillament actuant amb irresponsabilitat i irredemptorisme tanoca.

Fa pocs dies era al santuari de Nostra Senyora de Gràcia, del puig de Randa, amb en Damià Pons. Ens hi vam embadalir veient com l’illa de Cabrera semblava levitar damunt de l’aigua. Els ecos lul·lians d’un lloc tan especial ens empenyien a ser més valents, i sobretot més intel·ligents. Efectivament, no tenim excuses.

stats