Un pacte és allò que es fa per acabar una guerra. O per concloure una discrepància perjudicial per a ambdues parts. O per prevenir un conflicte futur. Per acostar, en definitiva, posicions originalment allunyades. Per això serveixen els pactes. I estan molt bé. Són una gran eina. Però n’hi ha una de millor i més adaptada al món on vivim: la cooperació.
L’època de les solucions fàcils basades en receptes infal·libles s’ha acabat. Ningú pot presumir de poder resoldre tot sol un problema complex. Només la suma de diferents punts de vista complementaris pot ajudar a veure tots els aspectes d’una qüestió a resoldre. I només de la interacció entre tots els subjectes implicats en un conflicte en pot sortir una solució duradora. Perquè les solucions definitives no existeixen. No entendre això és el que duu a aprovar lleis educatives que seran derogades tan aviat com canviï el govern. O a promoure canvis estructurals en sectors econòmics que no els accepten. Si feis memòria, recordareu exemples de torpeses semblants en governs d’un i altre color, em sembla.
Observau com funcionen les empreses o col·lectius capdavanters en tecnologia i innovació… i trobareu un concepte comú: el treball cooperatiu. Res de nou. Fa temps que es parla d’aquest paradigma aplicat també a l’educació. Les iniciatives exitoses dels darrers anys en aquest camp tenen a veure amb el treball en equip i per projectes. Potser ja és hora de provar-ne l’eficàcia en el terreny polític. L’autoritarisme i la prepotència ja sabem com funciona. I la veritat, molt no podem perdre.
La política hauria de ser cooperativa per definició. Els mecanismes democràtics parlamentaris estan concebuts per a això, tot i que normalment se’n fa un ús pervers a favor de les majories. I una participació real de la ciutadania podria articular-se de manera eficaç si totes les institucions públiques de qualsevol àmbit es proposassin seriosament escoltar els agents implicats en la seva activitat. Estic pensant, per exemple, en teatres públics fent la seva programació a partir de les orientacions d’un consell assessor representatiu; en consells escolars autonòmics que orientin les polítiques educatives cap a les necessitats reals de tots els seus membres mirant l’interès comú; en televisions públiques governades per consells assessors vigilants del recte compliment dels criteris professionals i no polititzats; en museus en contacte permanent amb el teixit creatiu i cívic que justifica la seva existència… Se m’acuden tantes coses, que no acabaria. Les fàcils, ni les dic. Perquè que un govern no faci cas a les directrius del seu propi Consell Consultiu o a la universitat, reponsable estatutàriament de temes lingüístics, és inimaginable, no? Ah, calla, que no.
La intel·ligència col·lectiva és un dels signes més potents del nostre temps. I si tots aquells sectors que volen millorar els seus resultats ja fa temps que saben que és molt millor col·laborar que competir, no comença a ser hora que la política prengui el camí del pensament cooperatiu? Si governar significa gestionar els recursos de tots, s’han de tenir en compte els interessos i necessitats de tothom per fer-ho bé. Podeu dir que són afirmacions ingènues. És possible. També ho són els principis elementals de la democràcia, i aplicar una actitud cínica sobre ells és precisament el que ens ha duit al seu desprestigi.
Potser algú pensarà que tot això implica un funcionament assembleari, lent, engorrós, i ineficaç, en definitiva. De veres algú pot pensar, a dia d’avui i en vista dels resultats electorals, que el funcionament cooperatiu de totes les entitats que s’han mobilitzat contra les polítiques del Partit Popular no ha estat eficaç? Durant els darrers quatre anys, la societat civil ha fet un curs accelerat de cooperació. Posem-ho en pràctica ara en l’acció de govern.
