Pierre Gonnord: “La cara no és el mirall de l’ànima, sinó el mapa de la nostra vida”

Cada treball representa una experiència vital per a Pierre Gonnord. Aquest fotògraf, nascut a Cholet (França) el 1963 i resident a Madrid des de fa un quart de segle, assegura que té la sort immensa de fer el que més li agrada, que és retratar les persones que ell mateix tria. Situats davant de la seva càmera, cada dona i cada home desprenen una llum especial, es tornen éssers únics que, de cop i volta, per aquest poder que té la fotografia de Gonnord, parlen més d’una condició col·lectiva que no pas de la seva singularitat. Al museu Es Baluard de Palma, on Pierre Gonnord ha impartit el taller Viure el retrat, se situa davant d’una de les seves obres més significatives: Konstantina.

Què té Konstantina que la fa tan singular?

És un dels retrats que m’estimo d’una manera especial. A la Konstantina, una gitana romanesa, la vaig conèixer a Madrid, on es dedicava a netejar els vidres dels cotxes que s’aturaven en un semàfor. No tenia més de 15 anys i s’acabava de casar. Vivia amb la seva família en una xabola de Valdemingómez, als afores de Madrid. Per fer-li el retrat, vaig conèixer la família, vaig parlar amb els patriarques del poblat perquè em donessin permís per fotografiar-la. Ella havia tingut un accident de petita que li havia deixat una cicatriu molt visible a la cara. Així i tot, era molt guapa, perquè la seva mirada expressava que estava molt lluny del món en el qual vivia. Sento un gran interès per la diàspora gitana, com es relacionen entre ells, amb els animals, com es mouen, què senten aquestes persones que no tenen una terra pròpia.

Sé que a la Konstantina la va convidar al seu estudi per fer-li les fotos, però vostè sol fer-les a l’ambient de la persona que retrata.

Sí, a la Konstantina li vaig fer les fotos a l’estudi, que no és el que m’agrada. Prefereixo retratar les persones al seu lloc, on hi ha l’escalfor i l’aroma de la seva vida. Sento que quan treus algú del seu món, en el camí cap a l’estudi, es perd alguna cosa, segurament la calor, el fil de continuïtat de la convivència... Per això m’estimo més improvisar una mena d’estudi amb una tela o un cartró a l’espai que el retratat sent seu.

I tanmateix vostè gairebé sempre esborra l’entorn, el converteix en una abstracció, en un fons neutre. Per què ho fa si parla de la relació de la persona amb el seu entorn?

Si faig desaparèixer l’entorn és perquè sé que la cara té un poder narratiu immens, ja narra prou per ella mateixa. Només mirant la cara retratada, l’espectador ja sent quina vida hi ha al darrere, ho percebrà i segurament no s’equivocarà.

¿És realment la cara el mirall de l’ànima, com diu el tòpic?

No, ni la cara ni els ulls, com diu l’expressió popular. Avui entenem que no és així. La cara no és el mirall de l’ànima, sinó que és el mapa de la vida, de la nostra vida, de la de cadascú de nosaltres.

I, així i tot, vostè converteix la imatge d’una persona en la de tota una societat. ¿No és així?

Procuro que les persones retratades siguin portaveus de la condició humana. No m’interessa gaire expressar trets del seu caràcter, sinó capítols de la vida. I una imatge et transporta a una altra. Fer un retrat és com tenir a la mà una pilota de fil, que estires i estires, i hi veus experiències vitals, moments o històries que finalment són col·lectives, universalitzables. De fet, jo treballo sobre la identitat de les persones, sobre les arrels.

Miners, obrers, sensesostre, emigrants, gitanos... ¿Treballa des del compromís de fer visible la marginalitat?

No, realment jo no treballo sobre la marginalitat, sinó sobre les condicions de vida i la identitat de cada col·lectiu. Per exemple, he retratat l’emigració anant a grans fàbriques globalitzades perquè em preocupa la pèrdua de la identitat.

Quin és per vostè el poder de la fotografia?

La fotografia té el poder de tot acte de creació, sorgeix de la realitat per transportar-te a un altre lloc. El retrat, per mi, és convivència, perquè només de cohabitar amb les persones que retrates podràs definir-les a través d’una imatge. És tot un ritual, un treball dur, físicament i psicològicament. Viatjo molt, perquè hi ha llocs i persones que no em voldria morir sense conèixer-los. Per això la meva manera de treballar és molt lenta. Estic sol quan treballo, com a única via per empatitzar amb els altres.

S’han comparat sovint els seus retrats amb la pintura barroca. ¿Ho comparteix?

Si he de buscar referents per a les meves fotografies, m’estimo més parlar de literatura que de pintura. No nego que m’atreu la pintura de Velázquez més psicològica. Però em sento més pròxim a Txékhov, a la manera com fa servir els silencis.

Hi ha sovint una rebel·lia a les cares que retrata. S’hi identifica?

Vaig néixer al camp i vaig passar l’adolescència a París, amb els avis. Vaig recollir els fruits del Maig del 68, de la lluita feminista, de les reivindicacions de l’esquerra, de la transformació social... No puc defugir de tot aquest esperit transformador. I, tanmateix, tots vivim una lluita constant entre les nostres pors i els nostres somnis.