Publicitat
Publicitat

Бон диа!

Els coneixements mèdics són útils per a millorar la salut i la qualitat de la nostra vida; fins i tot per a allargar-ne la durada. Però també poden ser usats per a provocar els efectes oposats. Això mateix passa en les altres àrees del coneixement humà. Montaigne afirma que els qui menyspreen la ciència manifesten la seva imbecil·litat, però també diu que no comparteix la idea que la ciència sigui la mare de tota virtut i que tot vici sigui produït per la ignorància.

En planificació lingüística –pràctica antiga i ciència recent– hi ha molts d'aspectes a tractar. És sabut que tant actua sobre els usos i l'oficialitat –la relació entre llengua i societat– com sobre el sistema lingüístic –el codi. Les principals decisions que darrerament prenen els governs del PP –regionals i central– amb relació a la qüestió lingüística s'ubiquen en els dos vessants. Ara bé, la finalitat de la seva planificació no és recuperar les funcions socials de la llengua pròpia, en el nostre cas, de les Balears, sinó fer-la residual, continuant el projecte espanyolista iniciat fa més de 300 anys i tan lligat, encara que no en exclusiva, amb les dictadures.

Hi ha qüestions del sistema lingüístic català que ja es resolgueren, amb encert, a cavall del XIX i el XX, però encara n'hi ha que les afronten com si no se n'hagués parlat mai.

En el català d'avui d'alguns parlars continentals i dels balears perviuen les dues formes d'article (es/el), mentre que en altres només es conserva el general, també dit literari (el). Tots dos igualment catalans i tots dos igualment mallorquins. No n'hi ha un de més català ni un de més mallorquí. El català s'expandí a les Illes amb les dues sèries. Des d'aleshores s'hi han usat en la llengua col·loquial i espontània, mentre que, de manera gairebé absoluta, en la llengua formal (tant oral com escrita) s'ha optat per l'article general: des del Cant de la Sibil·la fins a la llengua dels informatius dels darrers temps. Entre les coses que podem respectar de la llengua d'aquests mítics padrins que, adesiara, el president balear anomena en va, hi ha la clara percepció de dos nivells de llenguatge (el formal i preparat i l'informal i espontani), amb moltes formes lingüístiques comunes i altres de més adequades a un nivell o a l'altre. I si l'article salat és l'habitual –encara que no exclusiu– en els usos informals de la major part de les Balears, l'article general és l'apropiat per als usos formals. Això tothom ho ha sabut i, en la mesura de les seves possibilitats, practicat; tant els padrins –lletrats o analfabets– com mossèn Alcover.

Totes les llengües necessiten recursos per a construir texts formals i texts informals i distingir-los mitjançant la presència de diferents formes sintàctiques, lèxiques i morfològiques. Les que no disposen de possibilitats de respondre a aquesta classe de necessitats han perdut la plenitud, generalment per la imposició d'una altra llengua que els ha usurpat part de les seves funcions. La doble sèrie d'articles determinats és un dels recursos més genuïns que tenim els illencs per a marcar el pas de la informalitat a la formalitat. Destrossar aquest sistema, com pretén el PP a través d'IB3, igual que amputar a la nostra llengua qualsevol forma no estrictament col·loquial, no té cap altra conseqüència que mostrar-la inútil per als usos formals. Una llengua si no és completa –amb tots els registres i usos socials necessaris– és condemnada a la reducció i, a la llarga, a la desaparició. No n'obté cap benefici, sinó una pèrdua.

En les intervencions sobre el sistema lingüístic hi ha dues orientacions bàsiques; la que pretén mantenir la unitat d'una llengua en el seu procés de canvi, amb més o menys acceptació de variants; la que vol fragmentar-la i que, en lloc de ser vista com una sola llengua per propis i externs, les seves varietats siguin percebudes com a llengües diferents. En el darrer cas, els procediments van de la prohibició de l'ús de formes que qualifiquen, sense rigor lingüístic, com a impròpies o alienes, fins a la priorització de la discrepància, l'aplicació exclusiva d'un nom segregador per a designar-la i una representació gràfica discrepant, que, si en alguns casos es limita a solucions ortogràfiques diferents (les del gallec enfront del portuguès o les propostes secessionistes mallorquines i valencianes, per exemple), en altres pot arribar a optar per alfabets diferents (les escriptures ciríl·lica i llatina del serbocroat o i les del moldau i el romanès).

Potser, no estaria malament que amb aquesta voluntat de fer el mallorquí –i les altres varietats illenques– cada vegada més diferent del català, més petit, més mancat i més inútil, tirassin dret i adoptassin l'alfabet ciríl·lic. De ben segur, a primer cop d'ull ningú no es negaria a acceptar que es tracta de dues llengües diferents. Seria una manera de desmuntar també la dita de Josep Pla sobre el seu "Bon dia!" identitari, encara que fos només per escrit.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF