El passat mes de desembre, en una entrevista publicada al Diario de Mallorca, l’empresari Bartomeu Servera va declarar: “ No quiero que Baleares sea la quinta provincia de Cataluña, que es el mayor problema ahora mismo ”. El dimarts 23 de febrer, en una nota breu de l’Última Hora, es reproduïa un missatge que havia emès el socialista Joan Mesquida en la seva campanya per aconseguir els suports que necessita per encapçalar la llista del PSOE a les eleccions autonòmiques del 2015. Deia així: “ No queremos ser una provincia más de Cataluña, como parecen desear algunos”.
Els darrers anys, un nombre reduït d’individus, que es reprodueixen com a membres diferents en diverses entitats antimallorquines, han intentat crear un estat d’opinió que, poc més o menys, pot reduir-se a l’axioma següent: els qui defensen la llengua, la cultura i la identitat històriques de Mallorca, que en volen la preeminència en els àmbits de l’administració, de l’ensenyament i de la cultura, en realitat no són altra cosa més que uns catalanistes abrandats que el que pretenen és dur a terme la despersonalització de l’illa i la seva assimilació i subordinació a Catalunya. Segons el seu plantejament, l’única Mallorca vertadera és la que renega dels seus elements més característics (per cert, els mateixos que són invocats com a definidors de la personalitat de les Balears en els textos legals vigents, per exemple a l’Estatut). Realment, el seu únic projecte és que la nostra illa no sigui res més que un territori lingüístic i cultural extravagant i localista i dòcilment acomodat a la castellanitat hegemònica que l’Estat promou amb tots els seus mitjans.
L’estratègia de la creació de l’enemic interior com a recurs per a camuflar interessos o conductes inconfessables és més vella que el pastar. N’hi ha molts d’exemples, tant a nivell internacional com al nostre propi país. Dues mostres: el cas d’Alfred Dreyfus (1893-1906), un oficial francès acusat falsament d’espiar a favor dels alemanys, o el document dels Protocols dels savis de Sió (1903), elaborat per la policia secreta del tsar, en el qual es denunciava una imaginada conspiració sionista mundial. A Mallorca, l’any 1937 també es produí una situació equivalent: els republicans Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Maria Ques i Antoni Mateu foren acusats, durant la farsa de consell de guerra a què varen ser sotmesos, d’estar preparant una conspiració marxista per a implantar a l’illa la dictadura del proletariat. Tots aquests complots inventats des del poder tenen sempre el mateix objectiu: emmascarar la realitat dels fets i difondre arguments que permetin convertir en culpables grups etnicoculturals o ciutadans concrets que no són responsables de cap delicte.
Les paraules de Servera i Mesquida, o els pamflets antimallorquins dels grupuscles que són tan ben rebuts al Consolat de Mar, no poden ser explicades invocant un possible estat de desinformació o d’ignorància. Sempre són un producte de prejudicis ideològics preracionals o, directament, de la mala intenció més cínica. Qualsevol ciutadà que sigui honest i tengui sentit comú pot comprovar molt fàcilment que els malvats catalanistes mallorquins no són altra cosa més que uns ciutadans que assumeixen amb naturalitat, i d’acord amb la certesa científica, l’evidència que la seva llengua i cultura són compartides amb Catalunya, i igualment que també hi tenen lligams històrics d’origen i seculars. I aquests mallorquins catalanistes -els mallorquinistes de bon de veres- aspiren a un objectiu molt elemental: garantir la continuïtat futura de la seva identitat set vegades centenària, que la llengua i la cultura històricament pròpies siguin compartides amb normalitat per tota la gent que viu a l’arxipèlag. I també pretenen un altre fi: que els interessos diversos de les Balears -els polítics, els econòmics i els lingüisticoculturals- siguin els que prevalguin en tots els casos davant qualsevol altre àmbit extern d’interessos i de poder. El mallorquinisme polític, al llarg dels seus 125 anys d’història, el que sempre ha plantejat és que les Balears siguin un país, una nació, que tenguin plenament normalitzades la seva llengua i cultura, que els ciutadans posseeixin els sentiments d’autoestima i de pertinença característics dels països no subordinats, que les seves relacions amb les instàncies polítiques d’altres territoris o estats es fonamentin sempre en el principi de la cooperació en pla d’igualtat. La cinquena província de Catalunya? No, l’opció sempre ha estat una altra, i ben diferent: les Balears, en exercici de la seva sobirania, han de cooperar amb Catalunya des de la igualtat, la reciprocitat i a partir de la conveniència dels interessos propis. L’any 2002, hi va haver una important decisió que es va adoptar d’acord amb aquesta melodia (per cert, en Joan Mesquida era conseller del govern que la va impulsar): la creació de l’Institut Ramon Llull.
Els qui acusen el mallorquinisme de voler convertir les Balears en la cinquena província de Catalunya són tots aquells (“nuevos mallorquines”, autòctons vocacionalment renegats, jacobins de l’Espanya-nació borbònica) que allò que realment aspiren a aconseguir és que les Balears es converteixin de manera definitiva en una província més de l’Espanya castellana, que culmini amb èxit el procés de la seva despersonalització, que es resignin a la subordinació política, que no siguin capaces d’aixecar la veu davant el constant espoli fiscal a què són sotmeses per l’Estat.
En una banda, els mallorquins que simplement volen ser ciutadans de ple dret del seu propi país; en l’altra, tots aquells que únicament aspiren a ser súbdits d’un Estat que els maltracta.
