Misc 31/08/2014

Un Occident desbordat

i
Joschka Fischer
5 min

Les caòtiques conseqüències de la progressiva desaparició de l’anomenada Pax Americanacada vegada són més evidents. Durant setanta anys els Estats Units han vetllat per la seguretat a escala internacional i, per més imperfecta que fos aquesta vigilància, i independentment dels errors comesos per la primera superpotència mundial, aquesta posició garantia un mínim nivell d’estabilitat. La Pax Americanaera, si més no, un element fonamental de la seguretat a Occident. Però avui dia els Estats Units ni estan disposats ni estan en condicions de continuar fent de policia del món.

Les crisis i els conflictes que amenacen el món (a Ucraïna, l’Iraq, Síria, Gaza, Líbia) s’acumulen de manera aclaparadora i estan relacionats amb aquest nou rol adoptat pels Estats Units. Si les tensions que afecten altres zones políticament inestables (sobretot a l’est del continent asiàtic) arribessin a esclatar, el món hauria de fer front a una catàstrofe global provocada per la sincronització entre diverses crisis regionals. Evidentment, es tractaria d’una crisi que ningú podria controlar, ni tampoc contenir.

El món dividit en dos que es va establir durant el període de la Guerra Freda ja és història; el president George W. Bush va dilapidar els últims moments en què els Estats Units eren l’única i veritable superpotència mundial. Fins ara la globalització econòmica no ha anat seguida d’un context que propiciï una governança col·lectiva a escala global. Potser ens trobem enmig d’un procés confús i complex que, al final, ens durà a un nou ordre mundial (el més probable, però, és que encara siguem a l’inici d’aquest procés).

El debat sobre el futur nou ordre mundial s’està gestionant sobretot des d’Occident; específicament als Estats Units i Europa. Les noves potències emergents, centrades sobretot a adaptar les seves posicions als seus interessos i expectatives de manera estratègica, no estan disposades o bé no es veuen capaces d’articular les idees i normes vinculants que han de servir per definir aquest nou ordre mundial.

Per exemple, de quina manera podria encaixar el model indi o xinès en un nou ordre polític internacional? (Davant els últims esdeveniments a l’est d’Ucraïna, potser el més sensat seria no indagar gaire sobre la visió de Rússia en aquesta qüestió.) Sembla que l’antic Occident, aquell que unificava nacions a banda i banda de l’oceà Atlàntic, és l’únic que opina d’aquesta manera i, en conseqüència, segueix sent indispensable per mantenir l’estabilitat global.

Malgrat tot, la recurrència d’aquestes crisis ha fet revifar als països occidentals el vell conflicte intern, fonamental i normatiu, entre idealisme i realisme; o, el que és el mateix: entre les polítiques d’afers estrangers basades en els valors i les basades en els interessos. Durant anys les polítiques occidentals s’han basat en tots dos factors però ara el contrast entre valors i interessos s’ha tornat a situar al centre del debat.

La crisi de l’Iraq i la terrible violència exhibida per l’Estat Islàmic (EI) en aquest país i a Síria són, en gran part, conseqüències de la no-intervenció d’Occident en la guerra civil siriana. Els partidaris del “realisme” en política exterior s’oposaven a una intervenció idealista suposadament “humanitària”. Avui els resultats es fan palesos: una tragèdia humanitària i un repte dificilíssim per al Pròxim Orient, tal com s’ha estructurat durant l’últim segle.

En vista de l’actual situació a l’Iraq, resulta absurda la polèmica que va sorgir a Europa arran de la decisió de proporcionar armes als kurds. Davant nostre, els militants de l’EI assassinen o converteixen en esclaus els membres de minories ètniques i religioses que no accepten convertir-se a l’islam o que es neguen a abandonar les seves terres. L’Estat Islàmic amenaça de cometre un genocidi, i el món té el deure moral d’intervenir per impedir-ho. Saber què passarà amb les armes subministrades als combatents kurds un cop s’acabi el conflicte és, ara mateix, una qüestió secundària.

En el context de la realpolitik, aquest argument pren encara més força si tenim en compte que l’exèrcit iraquià és totalment incapaç de vèncer l’Estat Islàmic, mentre que les milícies kurdes sí que s’hi podrien imposar (però només si lluiten equipades amb un armament prou modern). Una victòria de l’EI al nord de l’Iraq, encara que només fos la captura de la ciutat d’Erbil, la capital administrativa del govern kurd, no tan sols provocaria una tragèdia humanitària sense precedents sinó que també constituiria una perillosíssima amenaça política per a tota la regió del Pròxim Orient i per a la pau mundial.

En aquest sentit, la relació entre valors i interessos s’evidencia i la discussió sobre quins haurien de ser els principis fonamentals de la política exterior esdevé irrellevant. Especialment en el cas de la Unió Europea. Un Pròxim Orient amb un estat terrorista desfermat al centre, actuant de manera despietada, suposaria una amenaça directa per a la seguretat d’Europa. Així doncs, ¿per què no hauríem de donar suport a aquells que estan disposats a fer front a aquest perill a l’Iraq?

Ara bé, si només Occident assumeix la responsabilitat de mantenir l’ordre mundial, i tenint en compte el gran nombre de crisis i conflictes i la seva naturalesa, ¿no acabarà desbordat? La majoria d’aquestes tensions no són guerres entre estats: es tracta de conflictes asimètrics per als quals les societats occidentals (incloent-hi els Estats Units) no estan preparades. Aquests conflictes s’agreugen a causa de la brutalitat que acostuma a caracteritzar les guerres religioses (com les que tenien lloc a Europa als segles XVI i XVII). Així que, sí: Occident s’arrisca perillosament a quedar desbordat per tots aquests conflictes.

Però, en cas contrari, l’única alternativa que ens quedarà serà l’expansió del caos, la proliferació d’amenaces i tota una sèrie de desastres humanitaris en cadena. Occident (i especialment Europa) no pot ignorar aquest dilema.

Les nombroses crisis que s’estan succeint actualment, combinades amb la fatiga estratègica dels Estats Units, fan que Europa es vegi obligada a definir el paper que pensa adoptar per assegurar l’estabilitat a Occident (i al món) en el futur. Si els Estats Units ja no es poden fer càrrec de mantenir la Pax Americana, cal que el Vell Continent s’esforci i contribueixi encara més a defensar la seguretat a nivell col·lectiu. Tot i així, Europa no podrà assumir una responsabilitat més gran en el manteniment de l’estabilitat i l’ordre mundials si abans no s’unifica políticament. I, malauradament, hi ha massa líders europeus que no poden (o no volen) entendre-ho.

Copyright Project Syndicate

stats