Obligatori girar a l’esquerra
Aquestes darreres setmanes, com és habitual en aquestes dates a Barcelona, el vehicle privat ha quedat ben quiet i tranquil al garatge. Els que ja intentem tot l’any fer els desplaçaments interiors a peu o amb transport públic aquests dies ens hi veiem forçats. La situació ja coneguda de cada any es veu molt agreujada per la increïble presència i coincidència, pertot, d’obres (moltes de les quals de dubtosa necessitat) que no solament dificulten i alenteixen els moviments en cotxe o en taxi, sinó que fan més difícil localitzar les parades del bus, i fins i tot obliguen a fer marrades quan vas a peu...
L’altre dia, però, parat davant d’un senyal imperatiu com la frase del títol, feia una reflexió que no té res a veure amb la circulació, sinó amb la política: el gir a l’esquerra s’ha convertit en la consigna d’actualitat. Voldria compartir la reflexió.
1. El gir social del PP. El govern del PP ensuma les properes eleccions generals i ja ha entrat en campanya. Sembla que pot durar un any, si no hi ha alguna sorpresa. Els seus savis l’han advertit que les polítiques econòmiques dels darrers anys (inspirades per Merkel i la UE, però acceptades i aplaudides per Rajoy com el millor deixeble), les noves polítiques contra drets democràtics, el gran creixement de les desigualtats, els escàndols de corrupció i les maniobres judicials per tapar-los, han provocat una desaprovació que, juntament amb l’aparició de noves propostes electorals, fa perillar molt els seus vots. Com que els vots són el més important, ara toca doncs el gir social, parlar del benestar per a tots, rebaixar els impostos encara que la UE no ho vulgui, assegurar que la crisi ha estat vençuda, prometre diners per als que no en tenen... Seran molt pocs els que es creuran que el gir a l’esquerra, que no es va voler fer quan la gent ho demanava, respon a una convicció, i no a una maniobra electoral i que per tant només durarà un any.
2. El benestar i la independència. El procés que s’ha seguit a Catalunya, des de fa dos anys, per intentar modificar la relació amb l’Estat ha avançat molt i s’han aconseguit algunes fites importants. Segurament la principal és conformar una opinió molt majoritària al voltant de tres punts: la necessitat del canvi, la importància que els catalans siguem consultats en aquest aspecte i la voluntat de decidir nosaltres el nostre futur. La jornada del 9-N va confirmar tot això, però alhora va deixar molts dubtes sobre si la voluntat de resoldre-ho per la via de la independència és majoritària. Davant de la necessitat d’aplegar més vots per a la independència alguns partits pensen ara que potser calia parlar menys d’independència i més de benestar i de justícia social, lligant molt més aquestes preocupacions; explicar que una només té sentit per aconseguir les altres, i analitzar-les des d’aquest punt de vista. També aquí la preocupació pels vots introdueix ara un gir a l’esquerra.
3. Finalitats i instruments. Tant en un cas com en l’altre, s’ha produït la típica confusió entre objectius i instruments. A Catalunya ha de quedar molt més clar el caràcter instrumental de la independència, de la reforma constitucional, el federalisme, o qualsevol altra alternativa. Volem un país millor, no necessàriament un país independent, ni un país federal. És en funció d’això que cal escollir. No val allò de “primer la independència i després ja parlarem de tota la resta”. Però hi ha el perill que la reorientació social del procés sembli una excusa per aconseguir algunes adhesions que manquen per fer majoria. L’actual gir a l’esquerra pot no ser cregut i vist com una maniobra. Caldria que les forces que sempre han mostrat més sensibilitat social, ICV, la CUP i els socialistes (tant uns com altres!), fossin convidades a integrar-se al procés per aportar-hi aquest element i augmentar la credibilitat. Això suposaria revisar algunes de les estratègies actuals per aconseguir una ampliació de la majoria social, i un compromís de deixar-se de tantes presses, que normalment no són bones conselleres.
En qualsevol cas, és una bona notícia que es vegi per tots costats que, per aconseguir vots, cal prometre unes polítiques més socials. Però també cal després portar-les a terme, esclar! Potser així s’aniria reduint la discrepància entre el que majoritàriament la gent desitja (progrés i justícia) i el que ens porten els resultats de les eleccions...
