Objectiu: abatre Mas

Dimarts passat, després de setmanes d'haver d'escoltar la cançoneta que el Govern només es dedicava a la transició nacional, el president Mas presentava un complet pla de govern 2013-2016. Per dir la veritat, es tractava de la concreció ampliada d'allò que ja s'havia fet públic -sense gaire pena ni glòria- en ocasió dels 100 primers dies de govern. Ara, l'eix Preservació de l'estat del benestar se subdividia en un de cohesió social i serveis i un altre de desenvolupament sostenible i territori, i se n'hi afegia un de setè de projecció exterior amb menció especial a la identitat, llengua i cultura catalanes. I tot organitzat en objectius, mesures, actuacions i un sistema d'indicadors per avaluar-ne els resultats. Però res de tot això no va merèixer aquella atenció mediàtica que acaba carregant-se l'interès informatiu dels fets.

ÉS CERT QUE, fos veritat o no, la presentació va ser interpretada com una resposta a l'enquesta d'opinió d'uns dies abans, de la qual l'acció de govern no sortia gaire ben parada i que augurava la davallada en l'expectativa de vot a CiU, així com al PSC i el PP, aquests sense l'excusa de l'erosió pel fet de governar. Però, sobretot, el pla arribava enmig d'una gran maniobra de pressió en contra del procés sobiranista que es podria haver anomenat operació rectificació . Rectificació, esclar, no pas de la resposta de l'Estat a la legítima voluntat dels catalans de triar democràticament el seu futur, sinó del rumb en la línia traçada pel pacte de governabilitat entre Mas i Junqueras. I dic operació perquè la concentració de ministres espanyols als mitjans catalans, les aparicions espectrals de Duran, Guerra, González i Aznar o la concatenació del cas Messi i les diguem-ne novetats del cas Palau, si no portessin a creure en la capacitat conspirativa de l'Estat, portarien a fer-ho en la de les conjuncions astrals o el vodú.

TOTAL: QUE EN AQUEST PAÍS en què la frisança per la independència és tan forta com les seves crisis de fe en ell mateix i els seus dirigents, el fet que el president Mas es refermés en el compromís d'acabar la legislatura el 2016, va fer encendre tots els llums d'alarma... i algun de satisfacció. I, doncs, què voleu que digui un president de govern de qui cal esperar serenitat en plena tempesta? Que no sap si això del Duran aguantarà gaire més? Que si els pressupostos del 2014 obliguen a rematar l'estat del benestar convocarà eleccions abans d'acabar l'any? Que si l'entrada de Junqueras al govern posés en risc la cohesió d'ERC, tampoc no serviria de res? Que l'endemà de la consulta el país es llevarà independent perquè l'estat espanyol haurà aprofitat que és de nit per replegar-se sense fer soroll? ¿I no tenim prou clar que encara serà més difícil gestionar la postconsulta que no pas fer-la?

LES DUES ÚNIQUES ARMES dels adversaris de l'emancipació dels catalans són fer por i desmoralitzar. Però com que de por ja no en fan gaire, posen tota l'atenció allà on una part del sobiranisme mostra la seva màxima feblesa: en la confiança en la pròpia força i en la dels seus líders. L'adversari sap que, amb l'inestimable suport dels quintacolumnistes interns, la destrucció del president Mas i del seu lideratge flegmàtic -que impacienta els propis, però admira el món- faria endarrerir tot el procés ad calendas graecas .

FRANCAMENT: AL MEU DIETARI de la setmana passada només hi tinc anotades les declaracions del primer ministre Cameron a favor de la democràcia i la magnífica festa de lliurament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Josep Maria Benet i Jornet. Ah, i la presentació del llibre Rumors en guerra , del qual miraré de parlar la setmana vinent, perquè va d'això mateix. Tota la resta, soroll i propaganda.