Misc 02/08/2014

Nova era universitària

i
E. Giménez-salinas
3 min

M’havia compromès a escriure sobre la reunió d’Universia celebrada a Rio de Janeiro aquesta setmana, però la idea va quedar en l’aire quan em va arribar la notícia del comunicat de Jordi Pujol. La veritat és que em vaig quedar esmaperduda: “Què més ens passarà en aquest petit però agitat país?”, em vaig preguntar. Hi haurà temps de sobres per reflexionar-hi i escriure-hi, i també per analitzar amb equanimitat la figura de l’ídol caigut, cosa que penso que ens convé de fer amb serenitat. Molts de nosaltres en part som hereus de Pujol o del pujolisme, si es prefereix, i no podem escombrar-ho tot d’una tacada, per més que ens sentim decebuts i dolguts. Però permetin-me tan sols un apunt previ, una cosa que aquests dies m’he qüestionat: ¿no deu ser que nosaltres també hem viscut en una ceguera col·lectiva perquè no volíem o no podíem veure el que passava al voltant nostre? ¿Això afectava fins i tot aquelles persones més pròximes del seu entorn polític que mai no van veure o no van voler/poder criticar o intervenir davant del que estava succeint? I finalment, si per contra hi havia molta més gent de la que ens pensàvem que intuïa o sabia certes coses, per què s’ha mantingut tants anys en l’oblit i ha esclatat precisament ara?

La impressió generalitzada i que en aquests moments està molt estesa és que hi ha pols, moltíssima pols sota les catifes, i que convé espolsar-les amb força perquè no en quedi res a sota. Per bé que no és feina d’un sol dia, sinó que les catifes s’han d’espolsar de manera quotidiana, perquè ja saben que la pols tendeix a filtrar-se i a acumular-se, i aquest no és un problema d’una única neteja sinó d’hàbits i constància.

Ara sí, torno a la trobada universitària impulsada pel Banco Santander que s’ha celebrat aquesta setmana a la localitat brasilera sota el títol La universidad del siglo XXI, una reflexión desde Iberoamérica i que ha reunit més de 1.100 rectors de 33 països diferents que han analitzat els reptes de l’educació superior en el que és el fòrum universitari més nombrós. I és que la vida continua i cal mirar el futur; els joves, en aquest cas, el representen millor que ningú.

Ahir pensava que la justícia, la universitat i l’Església són les tres úniques institucions que encara conserven una vestimenta del passat medieval durant l’exercici de les seves funcions; és a dir, togues, hàbits i casulles. Si bé és cert que no són peces d’ús diari, sempre són presents en ocasions determinades, fet que d’alguna manera podria explicar per què aquestes institucions amb tradicions tan arrelades són tan resistents al canvi.

Avui vivim en una societat en què la realitat conviu amb la virtualitat. En l’àmbit universitari ve representat pel model presencial enfront dels estudis en línia. El primer encara gaudeix de més prestigi, si bé no sembla arriscat afirmar que el creixement i la potència de la revolució tecnològica també poden canviar aquesta tendència.

Segons dades de la Unesco, a tot el món hi ha uns 178 milions d’estudiants matriculats en l’educació superior. Es preveu que la demanda en aquesta etapa formativa seguirà augmentant, de manera que s’estima que es passaria a més de 262 milions d’estudiants d’educació superior el 2025; és a dir, que creixeria en 84 milions. Els experts anticipen que això implicaria crear un mínim de tres noves universitats cada setmana, una fita totalment inassumible. En aquest sentit, l’aposta pels estudis en línia es postula com l’única via per a un accés a la universitat democràtic i sense fronteres, i per tant accessible a la majoria de joves. Res a objectar, tot el contrari. Penso que pot permetre l’absorció de determinats col·lectius als quals sempre se’ls ha vetat l’accés a l’educació superior, com els que viuen en determinats entorns rurals, les dones de molts països o altres sectors de població desafavorits de la societat.

En aquest sentit, l’ensenyament virtual massiu emergeix com una possible resposta a l’augment de la demanda juntament amb els MOOC ( massive open online courses ), el futur dels quals preocupa i alhora motiva les universitats. La pregunta lògica que suscita tot plegat és si podrem fer tot això sense que repercuteixi en una pèrdua de qualitat. ¿Serem capaços de crear uns estudis altament competitius per a tants i tants joves en un món sense fronteres físiques aparents però amb grans desigualtats socials? Tal vegada per experiència, o perquè em costa d’imaginar, em pregunto si en un futur no gaire llunyà els estudiants presencials no tornaran a ser l’elit de la universitat, com ho van ser en l’era humboldiana, mentre que el lliure accés quedarà reservat a les masses.

stats