Publicitat
Publicitat

Notes sobre el Procés (17)

1. La nota de l’ARA. Vaig rebre una trucada d’un col·laborador de l’ARA. Em demanava si estaria disposat a signar una carta col·lectiva a la direcció del diari expressant malestar per la decisió de no publicar anuncis sobre el referèndum. Vaig contestar que compartia la incomoditat, però que comprenia la decisió de l’editorial i que, per tant, només la subscriuria si el redactat així ho manifestava. Ignoro si la carta s’ha materialitzat o no, perquè no n’he sabut res més. Després, però, he llegit el que han publicat sobre la qüestió els treballadors, Jordi Graupera i encara algú més. Simpatitzo amb les raons que s’hi addueixen, però no les comparteixo.

Les compartiria si pensés que és més important jugar bé que guanyar; però penso que no, que del que es tracta és de guanyar, si cal sacrificant l’estètica. Les compartiria si pensés que el que estem vivint és un enfrontament decisiu en què cal posar tota la carn a la graella. I penso que no, que estem vivint només un dels combats del que serà una llarga lluita. No es tracta de posar en joc tots els nostres actius: l’Estat és tan superior que els escombraria. La nostra força és la perseverança. No importa si aquesta batalla no és la decisiva i després d’ella tot el govern o centenars d’alcaldes queden inhabilitats, perquè després d’ells hi haurà més consellers i més alcaldes. En canvi, si tanquessin l’ARA -i podrien i voldrien fer-ho-, no hi hauria un altre ARA que li prengués el relleu.

Una altra cosa és el redactat de la nota, que amagava l’ou. Més valia o no dir res o parlar clar: dir que la direcció de l’ARA no creu que el Procés acabi l’1-O. De fet, veig que la Generalitat no està encarregant a TV3 que segueixi difonent la campanya, i entenc que ho fa per un motiu semblant: per preservar l’emissió durant uns dies crucials.

La desproporció de mitjans és tan gran que ens cal una enorme determinació, però també una gran fredor.

2. El marcador. En política la batalla per la imatge és decisiva, i els partits pro referèndum van perdre-la durant la tramitació de les lleis. Ignoro si es podria haver fet d’una altra manera, però estic segur que es podria haver fet millor. Per començar, deixant l’aprovació de la llei de desconnexió per després de l’1-O, amb la qual cosa ens hauríem estalviat la meitat de l’espectacle i tres quartes parts de les crítiques posteriors.

Tanmateix, la decisió d’imputar més de 700 alcaldes és un error tan colossal que no tan sols ha desprestigiat l’Estat sinó que deu haver precipitat la decisió d’Ada Colau d’arrenglerar-se amb ells. El marcador torna a afavorir les forces pro referèndum.

3. El cop decisiu. Malgrat l’error dels alcaldes i malgrat el creixent histerisme entre l’opinió pública espanyolista (que permet que es parli de “milers de catalans abduïts”), Madrid entén perfectament que disposa de la força per aturar el referèndum en qualsevol moment, però que ha de procurar no fer-la servir. Es contindrà fins a l’últim minut esperant que, a còpia d’amenaces individuals, les desercions enfonsin el referèndum com un castell de cartes. Si se’n surt, l’endemà disposarà d’una enorme capacitat de maniobra per redefinir l’estructura territorial d’Espanya, i ni el PSOE ni els socis europeus aixecaran un dit per impedir-ho. Per la seva banda, les forces pro referèndum han de mantenir -heroicament- la posició fins al final. Si ho fan, Madrid s’enfrontarà a un dilema diabòlic: procedir a fer detencions o deixar fer, sabent que qualsevol de les dues opcions pot ser fatal.

4. Els terceraviistes, encara. Parlo amb un terceraviista de gran categoria moral i intel·lectual. Em diu que l’independentisme s’equivoca perquè no es donen les condicions internes ni externes per a la independència, i em repeteix la fórmula del PSC: apartar Rajoy i pactar amb el PSOE i amb Podem una reforma de la Constitució, que seria votada per tots els espanyols, i un nou Estatut, que seria votat només pels catalans. No li dic que un pacte així només es pot acordar amb el PP perquè el PSOE no deixa de ser un partit acomplexat nacionalment, però sí que li dic que aquesta solució exigeix com a condició prèvia i indispensable que la possibilitat que Catalunya marxi es percebi com una amenaça real, i que això exigeix fer el que s’està fent. Em concedeix que tinc raó, però que es podria haver fet d’una manera que fracturés menys el catalanisme. No estic gens segur que aquest objectiu fos factible.

5. La tolerància, sempre. Cansa sentir una discussió i una altra en què es contraposen arguments jurídics contra arguments de legitimitat, com si només els uns tinguessin valor. Què costa acceptar que l’altre també té una part de la raó? Passi el que passi, seguirem essent compatriotes.

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 18/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF