12/05/2018

“Només n’ha mort un, quedem tots els altres”

3 min

De nou a Mallorca. A Santanyí, el poble de Blai Bonet, Antònia Vicens i Bernat Vidal Tomàs -tres literàries absències il·lustres-, m’acull l’escriptor Antoni Vidal Ferrando. Feia uns anys que no hi anava, a l’illa. Als afores de Palma, per l’autovia, el desordre urbanístic em recorda Nàpols, salvant les distàncies. Esclar, sempre es pot anar a pitjor. Els antics molins han anat perdent les ales, sovintegen els camps abandonats i ni la primavera aconsegueix pintar-los dels colors d’antany, el paisatge és puntejat de construccions enrunades que conviuen amb magatzems llampants, edificis isolats envaeixen una ruralia perduda. Els italians ja fa anys que van batejar aquest continu urbà com la “ciutat difusa”, un nom massa bell per a un entorn tan prosaic.

El continu urbà també és històric, diguem-ho sense embuts: continu franquista. En parlem amb en Vidal Ferrando, que recorda el que li va dir un vell falangista a la mort del dictador. “N’ha mort un, quedem tots els altres”. Quanta raó que tenia. Els il·lusos ens vam creure que la Transició faria net, que portaria “ el cambio ” anunciat per Felipe González. Però el canvi era gatopardià. O a Mallorca hauria de dir villalonguià. El gran Villalonga de Bearn, ell també falangista. Amb els socialistes vam passar d’una casta corrupta feixista a una secta subvencionada corrupta. I després van tornar els de la casta...

La dreta mallorquina, amb l’excepció de Bauzá, ha sabut mantenir-se al poder amb un instint de continuïtat que inclou donar peixet a la cultura catalana. Sobralles: una mica de català a l’escola, subvencions a la intel·lectualitat. “La dreta competeix pels diners, i punt. No tenen problema a l’hora de reconèixer els mèrits culturals dels altres”, sosté Vidal Ferrando. Contra el que sovint es pensa, la dreta és materialista (mira la butxaca), i l’esquerra, religiosa (té fe en la idea). “La dreta té l’egoisme de posseir, i l’esquerra, el de ser. I no sé quin és pitjor”, rumia en veu alta. L’egoisme material provoca destrosses i desigualtats; l’ideològic -creure que només hi ha la teva veritat- provoca monstres. I després hi ha l’egoisme literari, com el del fantàstic Blai Bonet, seductor nat, un etern infant que es va deixar ajudar per tothom i a tots va correspondre amb el seu jo poètic absolut, amo i senyor.

Per cert, amb el primer govern de González va arribar a Santanyí l’ordre de posar punt final al contraban. La Guàrdia Civil va reunir els capitostos i els va dir que prou. Llavors els contrabandistes van fer una cimera: “D’acord, ara farem de constructors”. Començava una altra època que, malgrat bombolles i crisis, no sembla haver acabat. I conten també que en els primers anys un riquíssim ciutadà alemany va preguntar al batlle de Santanyí: “¿Fins a quina alçada puc edificar?” I l’alcalde, entusiasmat, ensumant negoci, va dir: “Fins al cel!” Va ser així com es van obrir les portes de l’infern.

Continuïtats. La del diner fàcil, la del franquisme. No són, ni de bon tros, exclusives de l’illa. També les tenim a Catalunya. Per a la primera, només cal observar la costa. Per a la segona, mireu com Ciutadans ha despertat l’espanyolisme més intolerant. “Amb totes les causes s’ha de vigilar de no provocar la reacció contrària”. És el que pensa Vidal Ferrando quan mira cap a l’independentisme. Si corres massa, pots prendre mal.

De tornada, en aterrar al Prat, ens adverteixen: “Tinguin cura d’endur-se tots els seus (d)efectes personals”. Estaria bé que poguéssim deixar els (d)efectes personals a l’avió. Però no, sempre els hem de dur al damunt, inseparables: les presses, els egoismes. I tanmateix el millor de la vida són les coses que no tenen cap utilitat, coses com la literatura i l’amistat. Gràcies, Antoni.

stats