Misc 12/04/2014

Noè devia ser català

i
Sebastià Alzamora
2 min

La pel·lícula està de plena actualitat a les nostres pantalles i ha suscitat, com pertot arreu on ha estat estrenada, una polèmica irremeiable entre partidaris i detractors. Em referesc a aquest Noè que escriu i dirigeix Darren Aronofsky, i que protagonitza Russell Crowe. Hi ha a qui li fa mandra fins i tot el tema, hi ha (la majoria, em temo) qui no en té ni idea, i hi ha qui considera que el film n’ofereix una visió audaç, mentre que d’altres veuen la pel·lícula com un artefacte innecessari. De crítiques negatives no n’hi han faltat a la pel·lícula, tenint en compte els comentaris que circulen per les xarxes socials i per fòrums d’internet. Potser és que en temps de relativisme ideològic, com deia Benet XVI, i d’urgències socials desateses, com diuen tants portaveus de dreta i d’esquerra, no és el moment d’ocupar-se d’un mite com el de Noè, que de tota manera és transversal a les tres grans religions del Llibre. Cristianisme, judaisme i islamisme, tots tres presenten la seva versió de l’home que va desafiar un diluvi que havia d’acabar amb el món. Concretament, un humil fuster que va rebre directament de Déu l’encàrrec de construir una arca que servís per salvaguardar una parella de cadascuna de les espècies animals, a fi de garantir la continuïtat del món després del desastre. El problema només era un: quedava clar què s’havia de fer amb els animals. Però, i l’home? Calia també salvar-ne l’espècie o, al contrari, el que desitjava el Creador era que s’extingís?

Aquest era el dilema al qual es va enfrontar Noè, i que la pel·lícula d’Aronofsky posa en escena amb una eficàcia tan espectacular i grandiloqüent, en alguns moments, com seca i crua, en d’altres. ¿L’home és l’amo de la Creació o és el seu pitjor enemic? ¿Qui és més digne: un cuc que s’arrossega (però que fertilitza la terra) o un home fet i dret que tan sols veu en el planeta un viver de recursos al seu servei? ¿L’instint de supervivència no iguala els humans amb els animals? ¿Som capaços, els humans, de sacrificar el que més estimem per tal de posar en solfa el nostre orgull?

Totes aquestes preguntes les posa en primer pla el Noè de Darren Aronofsky, i són preguntes ben oportunes, perquè ens replantegen un interrogant crucial: quin és el paper de l’espècie humana dins el planeta que habita? No cal ser ecologista per sentir-se concernit per aquesta qüestió; només mantenir una mica d’atenció envers el món que ens envolta. Què hi pintem, aquí? ¿De veres que tenim alguna mena d’importància? ¿Com funcionaria la Terra si nosaltres desapareguéssim de la seva superfície? ¿Millor o pitjor?

Val més no donar resposta a la darrera pregunta, no fos que ens enduguéssim un disgust. Pensem en coses menys transcendents i, per tant, més concretes: el Noè que interpreta Russell Crowe és un líder, sens dubte, capaç de plantar cara a qualsevol adversitat i d’enfrontar-se a qualsevol oponent. Però també és un líder capaç d’equivocar-se, i d’equivocar-se terriblement. Sembla com si el film parlés del nostre actual diluvi.

stats