Els socialistes, no som nacionalistes". Primer ho va dir Rubalcaba, a la conferència política que el PSOE va celebrar a Madrid fa devers una setmana. Pocs dies després, ho va repetir Aina Calvo, en la roda de premsa en què va anunciar la seva voluntat de concórrer a les primàries del PSIB per a l'elecció del candidat del partit a la presidència del Govern de les Balears, l'any 2015. Contràriament, quan el president Felipe González va anar de visita als Estats Units, l'any 1983, féu unes declaracions en les quals caracteritzava els membres del seu govern com "unos jóvenes nacionalistas". És evident que González llavors es va ajustar molt més a la realitat històrica i als fets tangibles que no ara Rubalcaba o Calvo.
Tots els partits polítics, i gairebé la immensa majoria dels ciutadans, són nacionalistes. I ho són encara que no s'hi reconeguin o no ho sàpiguen. De maneres diverses i amb intensitats diferents, és clar. Ara bé, és un fenomen universal, ben teoritzat per Michael Billig al seu llibre Nacionalisme banal , que els nacionalistes que són posseïdors d'un Estat, o sigui que disposen dels recursos d'un Estat propi -sobirania, institucions i lleis, administració funcionarial, forces armades i d'ordre públic, pressupostos, mitjans de comunicació, sectors econòmics o ideològics que s'aixopluguen sota la seva ombra protectora i afavoridora-, acostumen a no voler autoanomenar-se fent ús d'aquest terme. Ells simplement són nacionals. Són allò que s'ha de ser. Són els normals. I es consideren, és clar, els únics que tenen el dret a delimitar el terreny de joc -també en l'àmbit dels conceptes- dins el qual es podrà produir la controvèrsia ideològica i política. El seu nacionalisme està tan arrelat i tan generalitzat, amara tan profundament totes les seves actuacions i totes les cèl·lules de la vida pública i privada, tot el sistema legislatiu i institucional, que ja pertany a la categoria dels fets naturals. Per tant, dels fets inqüestionables. Els nacionals reserven el nom de nacionalistes -sempre amb una càrrega despectiva- per a aquells que qüestionen i volen canviar l' statu quo polític i cultural perquè no el consideren gens o suficientment igualitari, o sigui, el consideren clarament beneficiós per al grup nacional dominant.
Sí, el PSOE, tant ara com en el passat o en el futur, és un partit nacionalista. Però no és nacionalista mallorquí o valencià o català o gallec. No, el seu nacionalisme és el castellanoespanyol, al qual per simplificar esmentarem simplement com a espanyol. És el nacionalisme que ha construït al llarg dels darrers tres-cents anys l'únic Estat espanyol realment existent. El que va néixer com una expansió de l'estat castellà sobre el territori d'unes altres nacions que igualment havien nascut a l'Edat Mitjana. El que ha concebut i construït un model d'estat a semblança, primer, del centralisme borbònic i, després, d'acord amb el liberalisme jacobí, ambdós de matriu francesa. És l'Espanya acastellanada, centralitzada i uniforme de tota la vida. Aquest és el veritable projecte d'estat-nació que han compartit la immensa majoria de les ideologies i les organitzacions polítiques que han estat operatives els darrers tres segles. I el problema és que no és un projecte inclusiu: n'exclou les llengües, les cultures i les identitats no castellanes, i també els drets polítics dels ciutadans d'aquells territoris que es perceben a ells mateixos com a membres d'una comunitat nacional diferenciada de la castellanoespanyola.A hores d'ara, també són nacionalistes espanyols, i hi actuen, els que consideren que Espanya és un estat uninacional; o que és legítim que el coneixement del castellà sigui un deure per a tots els ciutadans i que, contràriament, sigui il·legal establir una condició semblant per al català, el gallec o el basc dins el seu territori històric; o que el castellà tengui el monopoli d'ús a les cambres representatives del Congrés o del Senat i a les institucions europees; o que la xarxa del tren d'alta velocitat hagi estat concebuda i executada d'acord amb els principis de la radialitat i de la centralització i no en base a les necessitats reals de transport que tenien les zones econòmicament més productives; o que volen convertir Madrid en una gran megalòpoli que concentri amb golafreria el poder polític, l'econòmic i el financer, el mediàtic i el cultural; o que neguen a la immensa majoria dels catalans el dret a decidir lliurement i democràticament el seu futur. Totes les idees o actuacions abans esmentades són l'expressió doctrinària del nacionalisme espanyol de sempre. I el PP i el PSOE, amb alguns matisos, les han compartides i les comparteixen.
Certament, els socialistes del PSOE també són nacionalistes.
