Publicitat
Publicitat

No som habitants, som persones!

Ala vida hi ha dilemes fonamentats i dilemes artificials, i el cas de l'eventual necessitat de fusionar petits municipis és un d'aquests darrers. I és artificial perquè en comptades ocasions aquesta necessitat surt del territori. Normalment és un plantejament cuinat des dels despatxos de la ciutat, amb cuiners molt ben fonamentats a base d'ingredients teòrics i estudis diversos -que no sempre s'esmenten-, però que sembla poc probable que hagin gestionat un ajuntament de micropoble i que fins i tot és dubtós que coneguin a fons aquestes societats.

De fet, politòlegs, sociòlegs i alts polítics solen fer anàlisis simplistes o, com a mínim, excessivament esbiaixades. I encara més, acostumen a emetre opinions de pretesa solidesa, però aparentment oblidant que sempre circulen pels mateixos camins: el nombre d'habitants que hi ha en un poble i el cost dels serveis. No hi ha reflexions que vagin més enllà i jo els en vull proposar algunes, conscient que els complico la vida i que, per tant, tindran poc futur.

En primer lloc, i malgrat que sembli obvi, s'ha de tenir present que quan es parla d'habitants s'està parlant de persones. Però el terme habitants té un sentit més estadístic i quantitatiu. Als micropobles hi viuen persones, que són les destinatàries, sovint necessàriament passives, del que es proposa i es decideix en despatxos de la gran ciutat. I això no vol ser una simple giragonsa dialèctica perquè darrere la conceptualització hi solen haver les actuacions, i els habitants, sent estadístiques sobre el paper, es poden fer anar del dret i del revés. Si, en canvi, parlem de persones, també haurem de tenir en compte la igualtat d'oportunitats, els drets democràtics, etc. Qüestions de matís, si es vol, però no per això menys importants.

En segon lloc, costa de trobar anàlisis justificatives de la necessitat de fusionar petits municipis que tinguin en compte la perspectiva de la ruralitat i, encara menys, la distribució demogràfica de la població del país que, sent absolutament descompensada i irregular, no hauria de tenir conseqüències en la qualitat democràtica ni en l'aplicació del principi de subsidiarietat en les zones rurals. Un altre matís, aquest, si es vol, que convé tenir-lo present perquè és una raó més per trencar el forçat binomi dialèctic habitual de nombre d'habitants i eficiència en la prestació de serveis. I és que la ruralitat és una característica important perquè introdueix elements com la producció agrària, part de les indústries agroalimentàries, una interacció habitual amb l'entorn natural, unes relacions socials més pròpies del concepte comunitat que del cosmopolitisme, però -gràcies a les comunicacions, sense oblidar-lo del tot- amb un veïnatge en el qual normalment no s'ha de promoure la solidaritat ni la participació, etcètera. Uns elements que sovint giren a l'entorn del poble com a ens identificatiu i del seu ajuntament.

I, finalment, no es pot deixar d'apuntar un altre dels tòpics, en aquest cas econòmic, que s'argumenten per fonamentar la necessitat de fusionar municipis. Es tracta de l'eficiència en la prestació de serveis des dels ajuntaments. Uns arguments que, un cop més des d'un despatx amb llibres i estudis, poden quadrar, però que un cop situats en un ajuntament de micropoble, és fàcil observar com arriba a costar convèncer determinades companyies grans perquè tinguin interès a prestar els seus serveis a les zones rurals, encara que sigui agrupadament (convé recordar que fusionar municipis no equival a fusionar pobles!). I si costa de creure caldria que, a més de fer quatre números amb l'ordinador, es preguntin les raons per les quals a les grans operadores els costa tant d'oferir bona cobertura de mòbil en zones rurals -en alguns llocs ni tant sols n'hi ha- o per què hi ha tants pocs pobles petits, si és que n'hi ha algun, que tingui xarxa de gas, etcètera. Segurament no serà difícil concloure que potser la contractació col·lectiva seria més eficient, però les companyies no sempre es deixen contractar i quan ho fan no necessàriament surt més barat que, per exemple, contractar el lampista del poble que es coneix la zona i la gent i que ha de fer desplaçaments més curts.

Potser és que els paràmetres sociològics i econòmics que s'utilitzen per fer els estudis ja només tenen en compte, en els seus postulats bàsics, el model de vida urbana i que amb aquestes eines es vulgui mirar els pobles. O potser és que conscientment o inconscient continua imperant un cert paternalisme dels urbans envers els rurals (o potser s'hauria de dir rústics ?); és a dir, que els acadèmics i polítics de capital ja saben el que ens convé, als de poble , i practiquen, de fet, un cert despotisme il·lustrat.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF