No cream els llocs de feina que hem de menester. El subjecte de la frase suposa que nosaltres, com a col·lectiu, cream llocs de feina.
El predicat dóna a entendre que hi ha una demanda d'una altra casta de llocs de feina.
Però són els empresaris els que contracten persones per posar en marxa uns negocis en els quals han realitzat una inversió que volen rendibilitzar. La fe en l'estat, en les institucions, com a creador d'empreses ha estat dinamitada tant per l'atac dels neocons com per les reiterades males pràctiques de la classe política que omplen dia sí dia també la crònica judicial. I no hi deu haver evidents negocis rendibles alternatius, perquè els que inverteixen ho continuen fent en aquests sectors que creen els llocs de feina que no ens agraden.
Imaginem, però, que, de sobte, se'n posassin a crear a balquena, d'aquestes noves ocupacions que requeririen alta qualificació. Disposaríem de prou mà d'obra autòctona com per cobrir la demanda? El nivell d'estudis existent indica que no. Superar, ara per ara, el problema de l'atur requereix la demanda dels clàssics oficis, que són aquells per als quals està preparada la immensa majoria de la població.
La sortida del cercle viciós pareix exigir recuperar la fe institucional, la planificació i l'acceptació que els resultats no seran visibles més que a mitjà termini. És a dir, seria un projecte que només podria garantir una forta majoria política sostinguda durant tres o quatre legislatures i/o un gran consens social i polític articulat al voltant d'un pacte.
Algú pensa que ara per ara es donen aquestes condicions a les Illes Balears?
La Fundació d'Ajuda a la Drogoaddicció (FAD), la mateixa institució que, juntament amb la UNESCO i el Ministeri d'Educació, ha premiat amb l'Acció Magistral escoles mallorquines durant dos anys consecutius, acaba de revelar que la meitat dels joves espanyols d'entre 18 i 24 anys acceptarien qualsevol lloc de feina sense que els importàs el salari que rebrien a canvi. El 85% d'ells accepten com a destí l'emigració a l'estranger -i això que no saben que molts pocs d'ells, només els més qualificats, hi podran partir. No som enfora, per ventura, que molts comencin a veure les escasses normatives que protegeixen els treballadors com un impediment per aconseguir aquesta feina a qualsevol preu.
La derrota de l'esperança més que no la indignació és el resultat d'un llarg lustre de crisi i d'involució. És curiós observar com les dades laborals són assumides com això, com a dades inevitables. Les reserves d'energia i de capacitat de reacció es destinen al que se suposa en mans de la voluntat humana exercida col·lectivament: la llei de l'avortament, la de seguretat ciutadana, les polítiques lingüístiques i educatives... Però, el principal problema, el que va fent forat i convertint en un món perdut el que consideraven normal, segueix essent l'atur.
