“Ni tan bé com diuen ara, ni tan malament com quan vaig dimitir”

PalmaEls primers anys de la dècada dels 90 van ser els últims anys bons d’Adolfo Suárez. La família encara gaudia d’una certa salut. Passaven molt de temps a Mallorca. L’expresident afirmava que s’avorria mortalment fent d’advocat a Madrid, que a ell el que li agradava de debò era la política activa, la primera filera de la política. Assegurava que parlava molts dies amb Felipe González, aleshores president del govern, i que estava en permanent contacte amb el rei d’Espanya. Explicava que es llegia un parell de cops i amb molta atenció l’informe setmanal que li remetia el govern socialista, però Suárez amb allò no en tenia prou.

“Sóc polític, crec que és l’únic que sé fer, i sempre tindré el cuquet de tornar-hi”, confessava. A Mallorca, entre el 1992 i el 1994, encara lúcid, es deixava escoltar pels amics, el satisfeia que l’escoltessin fins ben entrada la matinada. Parlava molt. Recordava les històries viscudes i opinava sobre el passat polític, i també sobre el present. En fa vint anys.

Eren els temps que se succeïen els homenatges, els temps que les fortes crítiques rebudes semblaven oblidades. Llavors ja es parlava del gran artífex de la Transició, del personatge essencial per a l’esdevenir democràtic, se li reconeixia més del que havia fet, segons confessava ell mateix amb una humilitat que en realitat no era el seu fort. Sabia que la seva retirada definitiva de la política havia marcat un abans i un després fins i tot en la percepció dels fets.

Havia passat, segons comentava, de veure com se li negava la pau en anar a missa a veure que tothom li estenia la mà. Arribats els moments de les lloances reiterades, Suárez volia fer una valoració justa del seu llegat polític. Devia ser el 1994 o el 1995. “Mira -deia-, ni ho vaig fer tan bé com diuen ara, ni tan malament com quan vaig haver de dimitir”.

Les memòries

La primavera del 1994 Suárez confessava que estava immers de ple en la redacció d’unes memòries. “A més de fer un servei a la meva vanitat, crec que serà bo per a tothom conèixer de primera mà aquest període de la història d’Espanya”. Assegurava que intentava ser objectiu, “amb els encerts i els grans errors”. Confessava que havia rebut una oferta milionària per publicar-les, però s’inclinava per deixar-les escrites i que es publiquessin “25 anys després de la mort” de tots els qui hi estaven implicats. Avui qui escriu aquestes línies no sap si els esdeveniments succeïts a la vida de Suárez després d’aquella primera meitat dels anys 90 li van deixar el temps, la serenor i, sobretot, la memòria per poder transcriure tots els episodis que relatava als amics durant llargues vetllades.

Aquell home que se sabia atractiu “sobretot per a les dones d’una certa edat”, bon conversador i que tenia episodis cabdals de la història recent de l’Estat per transmetre; aquell home que davant els colpistes el 23-F va pensar que -com a “karateka i xulo que sóc”- els podia fer front perquè si el mataven “ningú ja acceptaria uns assassins”; aquell polític que confessava que havia passat “dies al costat del telèfon esperant la trucada del rei” perquè li havien dit que li volia proposar la presidència del govern -“i me’n moria de ganes”-; aquell home que, per no avorrir-se fent d’advocat, jugava al golf, navegava i compartia copes amb amics i coneguts per Mallorca, se’n va anar a poc a poc i en silenci.

Primer es va dedicar a la malaltia de la seva dona nit i dia, com una obsessió, fins al punt que els més pròxims asseguraven que no se’n sortiria. En morir Amparo Illana van pensar que, efectivament, patia una greu depressió. Eren els inicis de la malaltia que li robaria la memòria.