Publicitat
Publicitat

Com un Nadal de fa 40 anys

Els que vam viure la Transició amb la mirada d'un nen tenim gravades a la memòria un seguit d'imatges que, amb el pas del temps, han esdevingut entranyables. Recordo, per exemple, aquell posat entre místic i didàctic amb què els actors de les campanyes institucionals explicaven què era una jornada de reflexió. Després de contemplar els anuncis es podia arribar perfectament a la conclusió que la democràcia estava relacionada amb el budisme. Hi havia també debats encesos sobre qüestions absurdes (del tipus: com votaran les monges de clausura?) i silencis clamorosos sobre assumptes urgents i ineludibles, com ara el desmantellament de la maquinària judicial franquista. De fet, aquest silenci encara perviu avui. Els debats improcedents se'ls va endur el vent; les conseqüències dels que no es van arribar a verbalitzar, en canvi, encara les estem patint ara, sobretot en el tema concret que acabem d'esmentar. Suposo que la majoria de turistes o residents europeus d'aquella època que veien l'única televisió espanyola, aquell cendrós monoteisme catòdic, es devien fer un tip de riure amb les tribulacions dels parvenus de la democràcia. Les discussions que es plantejaven ja s'havien dut a terme als seus respectius països feia dècades, o fins i tot segles. Tot plegat resultava irrisori i desprenia una considerable tristor, però era necessari per escenificar una catarsi col·lectiva després de tants anys de dictadura.

El 20 de desembre del 1973, ara fa tot just 40 anys, un atemptat d'ETA havia acabat amb la vida del president del govern espanyol, Luis Carrero Blanco. Un servidor de vostès tenia 9 anys, però recorda nítidament un seguit de detalls difícils d'esborrar de la memòria. Per raons cronològiques òbvies, sempre els he associat a Nadal. Als 9 anys un no està capacitat per fer complexes anàlisis polítiques ni sofisticats exercicis de prospectiva, però disposa d'una mirada sense prejudicis que li permet albirar coses que, sovint, els adults no veuen. Les fileres de militars tètrics, d'aspecte arcaic, que retransmetia la tele en blanc i negre -primer en el cas de Carrero i després, al cap de dos anys, de Franco- mostraven un món agònic, sense recorregut. Aquells bigotets fins i aquelles ulleres fosques s'havien quedat al marge de la realitat. Era impensable que aquells vells dinosaures que semblaven ancorats, tant en l'estètica com en l'ètica, a la dècada del 1940 poguessin constituir la continuació de res ni de ningú. Aquest fet contrastava amb l'eufòria continguda d'un relleu que, vist amb perspectiva, només tenia una vaga dimensió generacional, res més: Martín Villa, Suárez, el mateix monarca, formaven part del franquisme. Eren el franquisme, tot i que amb un altre posat. L'excitació popular, però, no era fingida. Era confusa, fins i tot ambigua, però perfectament real: de règim polític no s'hi canvia cada dia.

Mai no m'hauria imaginat que aquest Nadal, el del 2013, reviuria la part més amable d'aquell ambient de fa 35 o 40 anys. Recordo que les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny del 1977 van generar temes recurrents de conversa. Es tractava de petites collonades a mig camí entre el rumor i el tecnicisme que, prèviament arrebossades d'inventiva, anaven molt bé per animar la sobretaula. Com se sabrà qui ha guanyat les eleccions? ¿Han de treure la meitat més un dels vots? I si guanyés Carrillo, seríem un règim comunista? Però el que més m'ha fet evocar avui aquells dies de la meva infantesa ha estat la fixació per la manera com es farà el recompte de vots el proper 9 de novembre del 2014. Em recorda les còmiques cavil·lacions sobre com funcionava la famosa papereta del Senat. Què passava si només es posaven dues creus? ¿Eren vàlides, amb un bolígraf vermell? I amb llapis? ¿Es podien posar creus a candidats de partits diferents? Com diantre ho comptarien, tot allò!? Retrobar-se amb aquell ambient als 49 anys ho trobo un veritable regal del cel, per tot el que té de vivificant.

Totes les transicions, fins i tot les que fan referència a circumstàncies vitals íntimes, tenen una cosa en comú: la sensació que, inexorablement, s'acaba una cosa i en comença una altra. L'adverbi aquí és important, en la mesura que configura un estat d'ànim. Al cap i a la fi, és el que compta a l'hora d'actuar. I resulta que l'estat d'ànim és el que és, i per això el personal parla apassionadament de com es recomptaran els dos apartats de la pregunta. Avui, després de dinar, sospito que no decaurà la conversa. Bon Nadal, i coneixement amb la beguda.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF