Un futbolista n’ha mossegat un altre, i no és la primera vegada. Els cafès s’animen sobre si el Barça fitxarà o no aquest caníbal, i el més vell de la taula sentencia, sense deixar caure l’escuradents d’enmig dels llavis: “i que no hi vivim, envoltats de caníbals?”.
Les notícies de la violència domèstica ja només motiven l’habitual minut de silenci si el cas és exageradament proper, i els morts a les carreteres ja són la notícia esperada de cada operació sortida o tornada. “Enguany, sis” -diu un. “Idò sa mitat de l’any passat, va bé”. A Ciutadella la turba deixa un ferit greu. A Portocristo, un assassinat a tirs. Als hotels, per habitual, ja no és notícia que es llencin pel balcó. A Cabrera, onze morts de fam hi arriben en pastera. I no és que la vida continuï, és que continua igual. Quina matera que té la gent!
A Sant Joan han obert una fossa del temps de la Guerra Civil. La crueltat aplicada a aquells mariandos explica per què és la primera i excepcional. Enterrades hi havia les idees, intactes, i tres despulles que evidencien que no n’hi havia prou de matar, s’havia d’anar fins al més enllà imaginable de les tortures.
Sembla que l’evidència de totes aquestes barbàries ens hauria de fer reflexionar, o fer un recés, o el que sigui, però els fets ens demostren que en el fons de l’espècie humana hi ha quelcom de salvatge, de caïnita, de caníbal, que en el moment més inesperat bota la convenció i actua. A alguns els vessa en rematar a gol, a d’altres en fer negocis; a uns quan condueixen i a d’altres quan fan cua; a uns quan governen i a d’altres quan són governats. Convivim amb la mort i amb l’ànima caníbal que ens fa oblidar, sobretot, que totes aquestes víctimes, com deia la padrina: “de qualque casa són”. I demà pot ser la nostra.
