Els Catarres van rebre fa poc el premi al millor grup musical català de l’any 2013, un guardó concedit per la revista Enderrock per votació popular. Enhorabona. Els Catarres es van donar a conèixer l’any 2011, quan van penjar a la xarxa la cançó Jenifer, una composició emblemàtica que explicava l’amor impossible entre un xicot català benpensant i normalitzat i una choni de Castefa (una noia de Castelldefels, en l’argot popular). Fins i tot Jordi Pujol la va versionar o rapejar (disculpeu l’eufemisme), atesa la referència que li dedicava la mateixa cançó.
Els Catarres són un excel·lent exemple dels canvis que afecten un sector tan fèrtil com el musical, probablement el primer en què s’ha evidenciat la innecessària existència d’un suport físic per aixoplugar els continguts que s’hi produeixen. Però amb independència de la qualitat del grup, de la seva frescor musical i del to irònic de les seves lletres, aquest premi ens permet fer algunes reflexions interessants.
La primera assenyala l’extraordinària immediatesa dels fenòmens musicals, que, atesa la capacitat de la xarxa per oferir-nos constantment noves propostes, estan sotmesos a una frenètica carrera per les oportunitats. La voracitat del mercat musical és tan gran que resulta impossible, si no ets un expert, recordar amb precisió l’estil de cada artista.
És cert que la brutal competició a la qual la xarxa sotmet els grups musicals per ocupar una part del reduïdíssim mercat del directe té un efecte positiu sobre la qualitat de les propostes musicals, però també ho és que la necessitat de sobreviure en aquest mateix mercat estandarditza les propostes al voltant d’un so homogeni i despersonalitzat.
La segona reflexió ens remet a la manca d’instruments crítics que ens poden ajudar a ordenar les propostes al voltant d’un -indiscutiblement relatiu, però artísticament útil- cànon musical. Algú pot afirmar que no podem parlar de cànons en terrenys tan sotmesos a la mirada i al gust subjectiu com és la música. Però és ben cert que altres sectors igualment afectats per la mateixa mirada subjectiva, com la literatura o el teatre, tenen sòlidament arrelat un cànon que jerarquitza l’autoria i la creació.
Ambdues qüestions posen sobre la taula un argument principal que afecta la música que es produeix avui en dia: ¿tindran aquests grups el temps suficient per elaborar una carrera sòlida, o la futilesa del mercat i de la xarxa els reduirà, únicament, a imperatius d’una conjuntura i una oportunitat?
Molts grups sobreviuen a l’èxit puntual i elaboren un so personal de gran qualitat (Sidonie, Love of Lesbian o Mishima, per posar exemples d’artistes que tenen una trajectòria d’anys i als quals ningú pot qüestionar la seva vàlua), però s’han refugiat en els marges paral·lels del mainstream popular per assegurar el seu criteri musical. Són el bo i millor de la música que s’elabora a Catalunya, però no són el paisatge dels grans èxits populars, almenys discogràficament. No desmereixo, doncs, la punta mediàtica que posa a l’altar la proposta puntual d’un grup musical, sinó que enalteixo la continuïtat sòlida que glorifica una trajectòria, i em pregunto si tots aquests magnífics grups que avui ens agraden tindran el temps i l’oportunitat suficients per fer aquest recorregut. Es aquí on el cànon, si se’m permet una expressió tan intel·lectualment pomposa i arriscada, pren sentit.
Que vivim el millor moment de la música produïda a Catalunya està, al meu parer, fora de dubte; si deixarà una memòria indeleble, que obliga a estudiar-la a les escoles, recordar-la als llibres i sacralitzar-la als racons més estables de la memòria col·lectiva, no ho sé. Aquest és el dilema que em preocupa.
En un mercat que no discrimina més enllà de l’èxit puntual o de la superproducció comercial, la complexa relació entre les propostes locals i les internacionals només pot equilibrar-se si els ciutadans tenen una capacitat sòlida de valorar l’interès objectiu de la producció pròpia, que en darrera instància és la que ens explica i ens reconeix. Qui s’ha d’ocupar de l’elaboració d’aquest cànon musical és una pregunta que no té resposta fàcil; és això del que parlem quan reclamem escoles de música, quan reivindiquem uns mitjans especialitzats, quan trobem a faltar una crítica estable i professionalitzada i quan separem política cultural de gestió econòmica de la cultura.
