Publicitat
Publicitat

Modest Prats

Poca gent, que no sigui de Girona, sap qui era Modest Prats. Em costa dir era, perquè, per mi, sempre hi és i hi serà. En la meva memòria i el meu agraïment. Personatge importantíssim en la vida de l’Església gironina i catalana, en la vida cultural de la ciutat i del país i en la meva. Ell em va ensenyar a escriure i, sobretot, em va ensenyar que escriure i viure s’havia de fer amb la mateixa dignitat. Recordo, en un viatge a Urbino, que, quan visitàvem aquell meravellós palau, vam parlar de l’alegria del descobriment de la dignitat humana. Alegria que aquella arquitectura mostrava de forma esplendorosa. La dignitat humana, per la qual ell ha lluitat sempre, com a capellà, com a professor universitari, com a ciutadà actiu. El vaig conèixer quan encara era jove, d’estudiant de capellà al Seminari de Girona, i jo no era més que un marrec adolescent. Posem que ell tenia vint anys, i jo catorze. Era, ell, un xicot alt i ben plantat, com se sol dir, amb una veu poderosa i una manera de riure estentòria, inconfusible. I una presència natural plena d’ auctoritas, això que en diuen carisma, que ell va saber reforçar amb una cultura vasta i multiforme, alimentada per una enorme curiositat. Recordo, també, en un viatge a Bolonya, que jo vaig dir que volia anar al museu Morandi i ell, que no sabia realment qui era, va veure el meu interès i va dir: “Jo també vinc!” De seguida es va adonar de què anava allò, de l’operació de tendresa cap a les coses humils d’aquella obra. De la profunditat aconseguida amb una matèria i un color mínims. És a dir, de seguida es va adonar del què i del com.

Va fer els seus estudis eclesiàstics amb precocitat i va haver de demanar dispensa per ser ordenat sacerdot. Tenia llavors vint-i-dos anys. L’atzar va voler que em fos professor de llengua i literatura quan jo en tenia divuit i conservo encara alguns exercicis que ens feia fer, exercicis que ens tornava amb correccions i comentaris. En recordo un, de comentari, que el defineix. Al final d’una redacció, m’hi va escriure: “Ho has anat a buscar massa lluny i t’ha quedat tou. Estudia, prega, treballa”. Aquestes tres paraules em sembla que el defineixen. Una rigorosa dedicació intel·lectual, una fe insubornable articulada en una vida espiritual intensa, un saber estar, actiu, enmig de la gent, arromangant-se sense fer escarafalls.

Un cop capellà, va estudiar filologia a la Universitat de Barcelona. Va ser quan jo el vaig tenir de professor. Després va estudiar teologia a Roma i finalment pastoral a París. Aquests anys vam estar força desconnectats. Tinc una postal seva des d’Egipte, per exemple. I jo vaig ser un parell d’anys a Londres. No el vaig retrobar fins més tard. Després ha estat una presència constant: viatges, sobretot per França i Itàlia, però un a Noruega, sopars, tertúlies, etc. Una vegada em va fer traduir el sermó de sant Narcís de l’abat Oliva. Una altra em va demanar una il·lustració per a un llibre de bibliòfil que li editava l’enyorat Miquel Plana. Quan era rector de Medinyà i Vilafreser, em va encarregar que escrivís uns goigs a santa Fe, que es venera en una ermita de la parròquia. Els vaig fer, esclar, però jo, que llavors era modern, no vaig respectar estrictament l’estructura mètrica dels goigs. No ho va voler passar de cap manera. Li vaig dir que ja ho arreglaria i encara no ho he fet. Una altra vegada, vaig dissenyar una placa per posar a la Universitat de Girona. El disseny exigia un nombre exacte de lletres a cada línia i vaig permetre’m una partició incorrecta d’una paraula. La placa no s’hi ha posat mai. Em va dir que havíem de donar exemple i que, mentre ell hi fos, mai no es posaria. Tenia aquell punt d’intransigència tossuda convenient a tot bon professor. Un dia em va retreure que jo era una mica jansenista, però de seguida va dir: “Com jo, com cal”. I el dia de l’estrena de la meva obra de teatre La vida perdurable, després de dir-me que li havia agradat, va afegir: “Però aquesta mare -es referia al personatge-, més que jansenista, és luterana”. I això, evidentment, era massa.

Tenia molts amics, i de molta mena. I tots se l’estimaven. Tots ens l’estimàvem molt. En sabia, de ser amic. I això és una cosa difícil. Jo li dec moltes coses, ja ho he dit. I suposo que molta gent també.

Se n’ha anat lentament, això aquesta maleïda malaltia ho té. Però, tot i així, no te’n fas la idea. I quan arriba la mort real, la terrible Desconeguda, t’envaeix la tristesa. Ens queden els records. I tot el que ha donat. Molt.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF