Misc 14/12/2013

Miquel Barceló i Perelló

i
Narcís Comadira
3 min
Miquel Barceló i Perelló

Ha mort Miquel Barceló. Nascut a Felanitx, al pla de Llevant, a Mallorca. Néixer a Felanitx infon caràcter, i en Miquel a fe que en tenia, de caràcter. Li interessava el passat, esclar, per això es va dedicar a la història i a la història preindustrial, com en diuen, però també li interessava el present, el present del seu món petit de Felanitx i el Port, Portocolom, per entendre'ns, i les anècdotes saboroses dels seus habitants. I també li interessava el món una mica més gran de Catalunya i la seva llengua. La variant felanitxera del mallorquí, és a dir, del català, la dominava com pocs. Li agradava la poesia i la prosa, i tenia un enorme talent de narrador. De jove, quan estudiava a Barcelona, va freqüentar el cercle de Carlos Barral i Jaime Gil de Biedma, pels quals sentia una admiració enorme. Ell mateix, que era conegut llavors dins d'aquell cercle com a Miguelito Barceló, va escriure un grapat de poemes en castellà, gens menyspreables.

Jo no el vaig conèixer fins molt més endavant, cap allà a començaments dels anys vuitanta. Ell era professor a l'Autònoma, estava casat amb na Reis i tenien dues nines, na Coloma i na Margalida. Havia patit un càncer de laringe, del qual se n'havia sortit, cosa que feia que, quan parlava, costés una mica d'entendre'l. Això, però, no era obstacle perquè xerrés contínuament, contant històries divertides, o inquirint sobre coneguts comuns, per tal d'ampliar els seus coneixements sobre el material humà.

Jo vaig tenir la sort de conèixer-lo en la seva salsa. A Portocolom, un estiu, on havíem anat a passar uns dies. Ens va acollir amb generositat, però amb una certa reserva. Ens va convidar a berenar ensaïmada i a beure xampany. Ens recordo asseguts en aquells balancins desiguals, sota els pins enormes de davant de casa seva, mirant el mar. Ell xerrava pels descosits, com se sol dir, i preguntava i preguntava. Rèiem.

L'estiu següent vam tornar-hi. En comptes d'uns pocs dies, tot un mes. La relació es va fer més sovintejada. Llogàvem una caseta prop de la seva i, a mig matí, passava per casa, amb les últimes notícies del món i del seu món. A vegades, ell i na Reis i les nines ens trobàvem a s'Arenal. Alguna vegada, poques, a s'Algar. S'Algar era massa salvatge per ell, que havia d'anar amb compte que l'aigua no li arribés a la cicatriu del coll. Em vaig adonar que, a la platja, enyorava intensament la seva joventut. No va ser fins al tercer estiu de la nostra reincidència que es va decidir, en veure que estimàvem el seu país, a mostrar-nos-en els secrets més preuats. Així vam tenir accés a "ets baños de na Cleo", a unes raoles de pop i cigrons d'un restaurant de Felanitx, als escabetxos de ca's Patró, a la meravella oval de l'església de s'Horta, a les delícies pastisseres de Felanitx: l'ensaïmada havia de ser d'aquí; la coca de magdalena, d'allà; el gató, de tal altre lloc. I ens va descobrir la meravella de la vall d'es Carritxó. I, sabent que m'agradava la cuina, un dia va voler que tastés el tombet "fet a l'antiga", i així ens va convidar a dinar a casa seva un tombet inoblidable cuinat per na Maria, la cuinera de sa senyora tia: tot fregit per separat, posat a la greixonera a capes i, sobretot, abans de posar-la al forn, un brot de moraduix al damunt. Ens vèiem, aquells juliols que van durar vint anys, gairebé cada dia. Un dia ens va dur a dinar al foravila de sa Mola. Un altre dia ens va ensenyar una altra finca de sa senyora tia, al terme de Manacor.

Quan ella va morir, en Miquel es va vendre la casa de Felanitx i se'n va construir una a la finca del terme de Manacor. Ell pretenia que jo l'hi havia projectada. No és pas veritat. Un dia, un estiu que havíem llogat una caseta d'es Rivetó, va venir i em va dir: escolta, si t'haguessis de fer una casa, com te la faries? Jo li vaig esbossar el croquis d'una planta, que responia a les meves dèries de privacitat i de situació de la cuina. Això va ser tot.

Llavors es va divorciar de na Reis i es va casar amb n'Elena. Va tenir una altra nina, na Martina. Ens vèiem menys, perquè els estius els passaven a la casa del terme de Manacor.

Als hiverns, dinàvem, alguna vegada, amb Xavier Folch, al Quo Vadis. I ell recollia informació sobre els homes i les dones del món foraster.

Al final, la passió per la llengua i la narració es va concretar en dos llibres preciosos: El terme de Manacor i Trenc d'alba. Llegint-los ara, en Miquel se'm fa present. Ell i el seu caràcter i el seu món que sabia llegir tan bé.

stats