Publicitat
Publicitat

Més notícies sobre La Camarga

Plou sobre mullat. Ara resulta que un informe policial, segons la cadena SER, demostraria que la gravació de la cèlebre conversa entre Alícia Sánchez-Camacho i María Victoria Álvarez, exparella de Jordi Pujol Ferrusola, durant un dinar al restaurant La Camarga hauria estat encarregada i pagada pel PSC, i que concretament una detectiu de l'agència Método 3, Elisenda Villena, es va reunir amb el gran José Zaragoza (aleshores secretari d'organització dels socialistes catalans) per acordar el preu que s'havia de facturar pel servei. Ja se sap: qui paga, descansa, i qui cobra, encara descansa més.

Si això és així, ens hem de replantejar el cas La Camarga sota una altra llum. Fins ara havíem donat per fet que Alícia Sánchez-Camacho s'havia fet espiar a si mateixa per tal d'obtenir un material que li podia servir per a obscurs interessos polítics, per la via del xantatge. Ara, però, seria el cas que el principal partit de l'oposició, que ha jurat i perjurat que no tenia res a veure amb el tema de les escoltes, hauria desembutxacat els 1.750 € que va costar posar un micròfon dins un centre de flors de La Camarga. I que José Zaragoza, que encara deu estar estudiant la querella que li volia posar al diari El Mundo per difamació, hauria estat qui personalment va encarregar i fer pagar la maniobra als detectius de la (per altra banda) extingida agència Método 3.

Els motius que podien dur el sempre hiperactiu José Zaragoza a encarregar un treball d'aquestes característiques són diversos, però la majoria tenen a veure també amb un hipotètic xantatge polític. Que un fill de Jordi Pujol es dediqui a anar amunt i avall de la frontera andorrana amb un maleter ple de bosses de diner negre és evident que forma part de l'interès públic. Però que un partit o altre es dediqui a posar micròfons per obtenir gravacions de converses privades que fan al·lusió a aquesta història, sense que després aquestes gravacions transcendeixin a l'opinió pública, sinó que restin guardades dins el magatzem de la porqueria política a l'espera de fer-ne un ús bombàstic, ja resulta molt més inquietant.

I desconcertant, també. Si el PSC va encarregar i pagar aquesta gravació, per què s'ha passat mesos fent mans i mànigues per desvincular-se'n? I encara que el PSC, i particularment José Zaragoza, fossin els responsables de la gravació, com és que Alícia Sánchez-Camacho s'ha contradit públicament tantes vegades sobre aquesta mateixa història? Pensa malament i l'encertaràs, diu una vella i desconfiada dita. ¿Seria possible que na Camacho i José Zaragoza es posessin d'acord per abusar de la verborrea de la susdita María Victoria Álvarez? Si fos així seria colossal: significaria una veritable aliança anti-CiU que valdria la pena d'analitzar. ¿Seria possible que, dins la mateixa federació nacionalista, hi hagués algú que també estigués al corrent d'aquesta gravació, i la beneís? Com en totes les històries tèrboles, aquí també cal preguntar-se: cui prodest ? És a dir, a qui aprofita?

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF