Fa uns dies van coincidir dues notícies que, sense estar directament relacionades, conviden a una lectura en paral·lel. La primera és que el Senat votarà una moció de suport a la declaració de Patrimoni Mundial per a la cultura talaiòtica de Menorca. La segona notícia és la publicació d'un informe de l'Observatori Socioambiental de Menorca, que fa pensar que la hipercitada i ultrareivindicada Declaració de Reserva de la Biosfera, obtinguda l'any 1993, potser ha produït un resultat bastant més prosaic que l'altisonància del discurs oficial: una etiqueta de marca, un eslògan publicitari, un simple reclam -un altre més- perquè vénguin més turistes.
El projecte estrella del Consell Insular de Menorca en l'àmbit cultural per a aquesta legislatura és la candidatura de la cultura talaiòtica a la Declaració de Patrimoni de la Humanitat de la Unesco. Bé, més que projecte estrella li hauríem de dir únic: no parlen de res més, i tot el pressupost gira a l'entorn d'aquesta preferència. La resta d'activitats culturals han patit retallades severíssimes, i algunes han estat esborrades del mapa, sempre amb la justificació de la prioritat talaiòtica. No sembla gaire convenient una exclusivitat tan desmesurada, però és el que hi ha. El que cal ara és analitzar si aquesta candidatura apunta a una revaloració del patrimoni arqueològic i a la transformació de la seva gestió, o si correm el perill d'escriure un nou paper banyat, com el de la Reserva de la Biosfera: un simple reclam -un altre més- perquè vénguin més turistes.
Les candidatures a patrimoni mundial de la Unesco han d'obtenir una bona valoració en tres vessants: el rigor científic de la proposta, el suport social a la campanya i la correcta intervenció de les administracions abans de la declaració. Sobre el primer aspecte, les coses es fan relativament bé: un comitè tècnic, integrat per experts i professionals de reconeguda solvència, s'encarrega de fer el seguiment del projecte. En tot cas, diversos agents del sector es queixen de falta d'informació per part del Consell i lamenten que no es promogui la participació en els treballs preparatoris.
Açò ens duu al segon aspecte: al Consell Insular sembla interessar-li l'aval de la reina d'Espanya, l'organització de saraus per treure titulars a la premsa, o la declaració de suport del Senat, més que la participació activa de la ciutadania. Els menorquins contemplam les notícies sobre el tema com espectadors passius. En altres candidatures semblants, l'element popular ha estat cabdal: les institucions lideren o acompanyen la societat civil, però no la substitueixen. A més, el discurs oficial de la candidatura mostra de manera cada vegada més explícita i sense cap embut que el principal interès de la declaració és treure'n un profit econòmic, a través de l'arribada de més turisme. Un professional del sector expressa el seu escepticisme: "Els menorquins -em diu- hauríem de voler protegir i mostrar al món el nostre excepcional patrimoni arqueològic senzillament perquè es nostre i és excepcional. Què pensaran els senyors de la Unesco quan vegin de manera tan clara que l'únic que interessa de la cultura talaiòtica als menorquins actuals és emprar-la de reclam per als visitants?".
En tercer lloc, la manera com s'està gestionant avui el patrimoni arqueològic incrementa l'escepticisme i abona la tesi utilitarista: quan els responsables de la Unesco mirin què fa el Consell Insular de Menorca amb aquest bé tan preuat que diuen defensar, veuran una retallada brutal del pressupost dedicat al patrimoni històric. S'han retallat totes les partides per a excavacions arqueològiques, convenis que es renovaven anualment han estat liquidats i el suport als treballs d'investigació s'ha reduït a la meitat. Quan els responsables de la Unesco comprovin que el Ministeri de Cultura ha retirat una inversió ja compromesa per a la climatització del Museu de Menorca, o que la iniciativa més brillant del Consell Insular de Menorca és la il·luminació d'algunes taules talaiòtiques, es faran preguntes poc beneficioses per als nostres interessos.
I tanmateix és possible que, malgrat tot, la Unesco avali la declaració menorquina. Perfecte. Però què en farem, d'aquest paper? Un altre professional del patrimoni expressa gràficament el seu temor: "penjaran el cartellet de la Unesco a l'entrada del Consell Insular i ho posaran als pamflets turístics. El souvenir d'una naveta els interessa més que la naveta mateixa!".
Divendres vespre passejava pels carrers deserts de Ciutadella amb una escriptora madrilenya acostumada a venir a l'estiu. ¡ Qué privilegio vivir aquí, Miquel, esto es una postal! L'entenc, i li alab el gust. La qüestió, però, és si els menorquins volem que ca nostra sigui alguna cosa més que una postal. Al cap i a la fi, les postals just són una cosa per vendre.
