Rosa Díez, d’UPyD, va titllar de “ sensiblera ” Marta Rovira, d’ERC, pel seu discurs al Congrés. “La política i la democràcia no hi són per comprendre ni interpretar els somnis ni per afavorir els sentiments” va etzibar-li (oblidant, doncs, les paraules de Luther King). Es referia a aquesta frase que va pronunciar la secretària general d’ERC: “Quan acompanyo la meva filla a l’escola i parlo amb les altres mares, i amb molta gent, sabem que la millor manera de treballar pel futur dels nostres fills és votar per construir un estat”.
Sens dubte, parlar en un discurs de “les mares de l’escola de la teva filla” no és ni popular, ni enrotllat, ni hipster. Per la Rosa Díez pot ser una frase tova i emotiva. I, en canvi, a mi em sembla d’allò més revolucionària, perquè conté una gran dosi de veritat. La Marta Rovira ens fa saber que al matí, quan acompanya la seva filla a l’escola, parla amb altres mares. És fàcil fer brometes racistes, classistes, brometes sobre catalans, sobre peruans o sobre gais a les redaccions dels diaris, als despatxos, a les seus dels partits o als reservats dels restaurants entre amics i copes (i sempre sense mala intenció). Però quan vas cada dia a la porta de l’escola t’hi trobes peruans, hindús, aturats, divorciats, catalans, gais, pobres, pensionistes, mainaderes... A la porta de l’escola no pots no dir “Bon dia”, no pots anar a la teva, has de saludar el pare de la Maria i l’àvia de la Manahil. A la porta de l’escola és molt difícil defensar que no deixes votar algú. La porta de l’escola et posa al teu lloc, t’iguala als altres, tan diferents de tu.
A mi, la Marta Rovira, explicant això de l’escola, em va semblar una dona feliç, amb ganes d’arribar a casa. I no ignoro que és políticament més rendible, davant d’aquesta frase, adoptar el paper de la Díez. El problema és que els cínics i els perdonavides quan volen resultar creïbles no estan mai tan enfadats.
