Com a Brassens, sempre m’ha caigut malament “La race des chauvins, des porteurs de cocardes/Les imbéciles heureux qui sont nés quelque part”. No obstant això, després de llegir Un sueño realizado, de Julio Cortázar un comprèn com se sentia la lluerna que tan bé descrigué: “No me parece que la luciérnaga extraiga mayor suficiencia del hecho incontrovertible de que es una de las maravillas más fenomenales de este circo, y sin embargo basta suponerle una conciencia para comprender que cada vez que se le encandila la barriguita el bicho de luz debe sentir como una cosquilla de privilegio”. Saber que Mallorca fou el lloc on Cortázar, que aquesta setmana faria cent anys, realitzà un somni, nascut d’una ficció i que ell, amb els anys, ja havia enterrat en la ficció, em fa sentir aquesta pessigolla de privilegi.
Per Cortázar, la visió del raig verd fou una experiència similar a la de descobrir a una edat avançada que els Reis no són els pares, que els Reis són els Reis. Em perdonareu, doncs, l’atac momentani de mallorquinocentrisme. Els raig verds es poden veure a qualsevol lloc del món, però la pessigolla de privilegi ve quan descobrim que aquest qualsevol lloc del món és aquí i que aquí és qualsevol lloc del món. Edgar Morin percep l’univers com un holograma on qualsevol àtom conté l’univers sencer. Així podem ser mallorquinocentristes o balearcentristes sense ofendre ningú ni esdevenir “imbècils feliços d’haver nascut en algun lloc”.
Hi ha moltes de persones arreu de l’Estat i del món que lluiten per una educació pública de qualitat, però és inevitable experimentar el pessigolleig del gran cronopi quan llegeixes la informació sobre el pacte per l’educació que ha proposat la plataforma MenorcaEdu21 i saber que el seu exemple s’estendrà a les altres illes. O en comprovar que, un any després, l’Assemblea de Docents manté el mateix vigor del primer dia, però amb experiència acumulada. Fa un any el temps era un factor que desgastava més els professors i professores que no el Govern. Ara, el temps corre cap a unes eleccions.
Cortázar va tenir molts moments, cadascun diferent i a un altre indret del món, com el del raig verd mallorquí. La història que contam aquí és la nostra, però la compartim. Hollande es presentava a president per vèncer la tirania dels mercats i ha acabat encarregant la direcció de l’economia francesa a un soci de la banca Rothschild. A nosaltres, ens passa el mateix amb els hotelers cada vegada. Com que ells “creen llocs de feina” i el principal problema per a la majoria dels mortals és trobar una ocupació remunerada, se’ls ha d’obeir. Hi ha més raons molt menys decoroses per a la submissió dels polítics i de bona part de la societat, però la principal, la que funciona com a argument, és la manca d’una alternativa al seu poder. S’accepta, amb discussió però sense model de canvi, que el sector privat és l’únic element capaç de crear riquesa. Qualsevol plantejament empresarial públic està condemnat abans de formular-se pel desprestigi de tot el que toquen la política i els polítics. Així, qui els diu, per exemple?: “Senyor, o fan això, que és molt rendible i, a més, va en benefici de tothom o, si tant de problema hi ha, no passi pena, nacionalitzam el seu hotel”.
( L’amic Antoni Riera no està d’acord amb el meu article de la setmana passada. Al seu blog em demana debat. Segons ell, jo voldria que l’Obra Cultural no “fes política”. No és cert. L’Obra, com la CAEB o el GOB, com totes les organitzacions socials, fa política. N’ha de fer. Una altra cosa és fer partidisme i una altra cosa també és fer una política equivocada. Pens que l’OCB es va equivocar i Antoni pensa que no. Són dues opinions que es poden contrastar llegint-nos ).
