TRABUCAR, aquesta és la més gran amenaça. Les tortugues podem sobreviure l’atac del més terrible depredador, tenim closca i paciència per vèncer-lo, però allò que ens és superior és trabucar. No podem, no en sabem, no tenim un gest amagat ni una revinglada que ens redreci. No. I ho sabem: si en caure d’esquena la inèrcia de l’esclat no ens deixa de nou al lloc anterior, serà la fi. Ni l’esfera de la closca, ni la força de les ungles, ni mossegar com tenalles: si ningú no ens ajuda, morim d’esquena.
PER AIXÒ esmerçam el moviment al límit, observam, ponderam i no feim passa sense reflexió prèvia. I com on et penses que no hi plou, tot són goteres, hem après a valorar les amenaces tàcites encara més que les explícites, i a la nostra cartografia hi figuren dibuixats tots els accidents, produïts i a produir. Entenem la natura, i comprenem naturalment que una riera o un torrent pel fet de ser eixut no deixa de ser canal possible, sabem que més enllà del topònim hi ha la veritat indiscutible de saber que algun dia l’aigua hi correrà salvatge.
EL QUE NO ABASTAM a comprendre és com el cervell dels humans, tan gris i sofisticat, instal·li vies de tren dins torrenteres, menyspreant el cabal possible, amb la creença o l’esperança o la negligència de dir que mai més no hi tornarà a córrer l’aigua. Al tren que més ha de córrer, un ruixat l’atura.
QUAN PLOU s’anega un camp de futbol, i una via d’un tren; i quan no plou el foc crema un jutjat, i un virus s’estén com una bola de neu. I els humans s’espanten de la catàstrofe, i a les tortugues ens sorprèn que els humans situïn l’espant a la víctima i no a la causa.
S’HA INUNDAT mai un Parlament? Han faltat mai assistents a una Conselleria? A quin sindicat s’afilia un diputat, que mai li és qüestionat el sou? Per què hi ha descomptes al restaurant del Congrés? Per què tarda més a arribar un cotxe oficial que una ambulància? Els homes enfilats a tanques de reixeta són aquest virus del que es parla? Per què es compten d’un en un els que augmenten un centimet de febre i ningú no parla dels milers que moren al dia? Per què les Nacions Unides estan separades al comitè de seguretat? El rei anava a escola dins barraques? Quant de temps tarda un pobre a sentir-se poderós i ric? Hi ha inspectors de diputats com n’hi ha d’educació?
I AQUESTA REALITAT que proveeix de luxe i dietes el gavatx de qui legisla i governa és la traveta diària que trabuca ciutadans d’un en un. Com més necessiteu d’ells, més trabucats i més tortugues. Estau d’esquena, indefensos, a l’espera de la bona ànima redemptora que us giri altre cop de panxa i pugueu continuar la ruta. I cada vegada que creis que algú vendrà i us salvarà, i en arribar, aquest algú es pren més seriosament la moqueta d’un despatx que no impartir justícia, o educar o la salut pública. Mentre deixeu que corrin cap a targeta B us faran la traveta, i viureu trabucats. En això som iguals, humans i tortugues, suportam el pes de la història, sense decidir, i a la mínima, morim d’esquena.
