Publicitat
Publicitat

Miquel Mestre: "He seguit el consell que em va donar Espriu: «No frisi mai per publicar»"

En la seva joventut va conèixer Salvador Espriu a Barcelona i recentment ha fet un recital a Manacor per difondre una mica més l'obra del mestre l'any del seu centenari

Li agrada dir que és "un poeta que fa de metge". Miquel Mestre (Artà, 1951) escriu des de fa més de quaranta anys i ha fet de la poesia, la literatura i la lectura la seva vida. Director del centre de salut del seu poble, ha publicat més de quaranta obres entre poemaris, narrativa i teatre. En la seva joventut universitària va conèixer Salvador Espriu a Barcelona i recentment ha fet un recital a Manacor per difondre una mica més l'obra del mestre l'any del seu centenari.

Com era el Salvador Espriu que vàreu conèixer?

Pareixia un home quasi bíblic, seriós, amb un posat adust i auster, sempre de gris, corbata negra tota la vida, ulleres de pasta negra, quasi no somreia mai, d'un humor càustic, sarcàstic. I a mi em va acollir molt bé.

Com hi vàreu entrar en contacte?

Nosaltres vivíem al Col·legi Major de Sant Jordi de Barcelona. Férem un petit grup d'acció cultural i preparàrem una exposició. Un amic nostre de Tortosa ens digué que Salvador Espriu contestava totes les cartes, i li escriguérem. Al cap d'una setmana rebérem una nota seva, amb una lletra d'impremta, però microscòpica. Ens citava al seu despatx del passeig de Gràcia. Hi anàrem i ens trobàrem amb aquell home seriós, gairebé tètric... Però aquella exposició li va caure per l'ull dret. Durant quasi tres anys i cada dues setmanes mantinguérem trobades. A mi em va corregir moltíssim, em va exigir moltíssim, no em perdonava res.

Tot un privilegi.

Poques vegades em proposava una solució, en tot cas deia: "Això, senyor Mestre, s'ho pensi". Sempre ens tractàrem de vostè. Però mai va dir, "pots dir això". Però bé, em va fer espavilar, jo hi anava com a poeta amateur i em va conscienciar que la poesia també era un ofici, un art que s'ha d'aprendre. Curiosament mor mon pare, jo escric Silencis, guany el premi Ciutat de Manacor, ell n'escriu el pròleg, i això, d'alguna manera, ja em va comprometre amb la poesia i amb l'escriptura per a tota la vida. Fa quaranta anys que escric.

Espriu va ser un escriptor precoç...

Als quinze anys ja havia escrit un llibre, Israel , en castellà. Quan entra a la universitat, en qüestió de mig any, tota la Universitat de Barcelona va saber que allà hi havia dos genis, un prosista, Salvador Espriu, i un poeta, Rosselló-Pòrcel. I es respectaven mútuament perquè l'un no trepitjava el terreny de l'altre. Salvador Espriu comença a escriure poesia pràcticament quan mor Rosselló-Pòrcel, i escriu poesia sabent, com va dir ell, que mai tendria "l'espasa de l'àngel" que tenia Rosselló-Pòrcel, que era un poeta molt lluminós. Espriu és arisc, amb paraules dures. Tot i que tenia una estètica molt personal, no fa cap tipus de preciosisme.

Parlant de Rosselló-Pòrcel, de qui ara també s'ha celebrat el centenari, la relació personal amb Espriu va ser una relació intensa?

Sí. Quan Rosselló-Pòrcel arriba a la universitat ja sabia qui era Espriu, i sabia que escrivia molt bé. Espriu el troba molt jovenet, deia que era "petit, lleig i ple de grans", però li fa gràcia. Es respecten mútuament. Quan Rosselló va morir estaven mig barallats, ells dos, per qüestions polítiques. Rosselló era molt radical en els seus plantejaments. Espriu, menys, no oblidem que venia d'una família benestant, tot i que no es pot dir que amb els versos que ens ha deixat fos un home de dretes, era un home republicà.

Quina és la relació de la poesia amb els doblers?

Un amic meu pintor, Guillem Caldentey, ja mort, deia que només hi ha una cosa que fa més pena que els pintors sense èxit, que són els poetes, encara que tenguen èxit. Això és ver de la poesia descarnada, però poesia no és només el que entenem com a poesia escrita, hi ha molt de teatre que és poesia, hi ha molta cançó que és poesia. Hi ha pocs lectors de poesia, estrictament entesa, però hi ha molts auditors de poesia.

Quin és el sentit últim de la poesia? Refugi, catarsi, autoconeixement, lluita?

Això serien utilitats... Autoconeixement i seducció. No parl de seducció sensual i sexual... Un text que escrius t'agrada quan et sedueix a tu mateix, perquè així el veus capaç de seduir els altres. Seduir a compartir un pensament d'autoconeixement que ajudi un altre a autoconèixer-se. Si només m'ho permet a mi, no serveix.

Com preparau un poemari?

Jo sempre escric, on em trobi. Sense publicar-ho, i després, al calaix, un any o dos, i pas molt de gust de retocar-ho, una paraula, una coma, i quan ho public ja no m'agrada repassar-ho ni retocar-ho, perquè ja és dels altres. Treballar un poemari m'agrada més que fer-lo. Quan surt un poemari meu és que l'he llegit fins a l'extenuació. Gran consell d'Espriu: "No frisi mai per publicar. El que queda escrit queda per a tota la vida, no guanyarà res publicant-ho". I aquest consell l'he seguit sempre, mai cap llibre meu ha estat escrit i publicat.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF