L e dernier des injustes és el darrer documental, estrenat recentment Pirineus avall, del realitzador francès Claude Lanzmann. La pel·lícula s’ocupa de l’últim dirigent del consell jueu del camp de concentració de Theresienstadt, Benjamin Murmelstein. Lanzmann el va entrevistar durant el procés d’elaboració de Shoah (1985), el testimoni audiovisual més extens i important que s’haja filmat mai al segle XX. L’encontre amb Murmelstein, intel·ligentíssim i fascinador, va resultar inoblidable. El jueu no li va ocultar els clarobscurs de la seua activitat a Theresienstadt. Segons el seu testimoni, es va mantindre en contacte permanent amb Adolf Eichmann, comportant-s’hi com una espècie de Xahrazad [sic], amb l’objectiu últim de salvar la màxima quantitat de persones possible. Però Murmelstein no era cap ingenu. Era conscient que no tothom va avaluar la seua faena amb ulls benèfics. Ell mateix, curant-se en salut, va posar títol a la seua història modificant irònicament un llibre d’André Schwarz-Bart, L’últim dels justos. Quan va morir, l’any 1989, el gran rabí de Roma es va negar a soterrar-lo.
Ara Claude Lanzmann ha decidit recuperar la seua extensa entrevista amb Benjamin Murmelstein per a la posteritat. Tot el que fa Lanzmann, de fet, semblen maons successius destinats a perdurar en un futur on la memòria, ofegada per la facilitat per a ser enregistrada, pot ben bé no estar garantida. Cada un d’aquests maons té la solidesa i la inalterabilitat de l’obra ben feta. Amb Shoah ens ha llegat nou hores de documental en carn viva, fruit de deu anys d’investigació i de desenes d’entrevistes a supervivents de l’Holocaust, víctimes i botxins. El principi d’aquest film inoblidable ens presenta Simon Srebnick, supervivent de Chełmno. El seu pare va morir al gueto de Łódź; la mare, al mateix Chełmno. Srebnick va sobreviure, amb tretze anys i mig, per la seva agilitat i per la seva bona veu. Als nazis els agradava escoltar-lo cantant cançons poloneses mentre navegaven pel riu Ner. Trenta-quatre anys després d’aquests fets, l’equip de Lanzmann va localitzar Srebnick a Israel i el va convèncer per retornar a Chełmno. És només el primer d’una llarga sèrie de colpidors testimonis (de l’insensible granger polonès Czeslaw Borowi al sardònic ex-SS Unterscharführer Franz Suchomel; del desconcert íntim d’Abraham Bomba, el perruquer de Treblinka, al plor desconsolat de Filip Müller, un dels escassos supervivents del Sonderkommando d’Auschwitz).
Abans de Le dernier des injustes, però, Lanzmann encara ens va regalar més material extra sorgit dels inesgotables arxius de Shoah. És el cas de Le rapport Karski (2010), que documenta les entrevistes amb Jan Karski, pseudònim de Jan Kozielewski, testimoni directe dels horrors viscuts al gueto de Varsòvia. Karski ens ha llegat el seu relat en Història d’un Estat clandestí (Quaderns Crema, 2011), amb la particularitat que les seues vivències enmig del carnatge jueu les va poder comunicar en plena guerra a les autoritats britàniques i nord-americanes, i va avançar així que el que més tard es coneixeria com a Solució Final ( Endlösung ) s’estava duent a terme. El seu clam, incomprensiblement, no va obtindre una resposta operativa.
Només amb tot això, Claude Lanzmann s’ha fet un lloc en la història del cinema i de les idees. És, al capdavall, un home que ha decidit ocupar la seua vida a la conquista d’un únic i formidable propòsit: documentar la destrucció dels jueus d’Europa. En Le lièvre de Patagonie (Gallimard, 2009), la seua autobiografia (traduïda al castellà per Seix Barral l’any 2011, amb el títol de La liebre de la Patagonia ), no s’està de remarcar aquest programa vital, contemplant cada episodi viscut des del penya-segat de la vellesa, i provant de dotar-lo d’un sentit unívoc. És així com se’ns apareix tan intensa i plena de vida -d’amor a la vida- la seua evocació dels bordells del París de la postguerra (l’Sphinx, el One-to-one, el Chabanais) com les seues vivències al costat de la parella intel·lectual del moment, Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir. Sartre serà per a ell el maître-à-penser fonamental. Ho compartirà tot amb ell, fins i tot la Beauvoir (amb qui va fer vida marital durant molts anys), fins i tot el gran interrogant de Leibniz: “Per què hi ha alguna cosa en lloc de no-res?”
I és per això, perquè hi ha alguna cosa -algunes coses: la dignitat, la justícia, l’honor, la llibertat- que Lanzmann ha fet el que ha fet. És a ell que escau, doncs, el títol de L’últim dels justos.
