Misc 01/06/2013

L'ou que balla com nosaltres

i
Sebastià Alzamora
2 min

Per una vegada, m'agradaria escriure un article volgudament celebratori només per dir com de molt m'agrada la cerimònia de l'Ou com Balla. Per motius de feina, m'he passat gairebé dos dies instal·lat a l'Ateneu Barcelonès (i, aprofitant el mig bon temps, les tauletes del seu Jardí Romàntic) i he tingut ocasió de contemplar, tot sol o en companyia dels meus savis i pacientíssims alumnes de l'Escola d'Escriptura i Humanitats de l'Ateneu, el petit miracle de l'Ou com Balla.

Com tots els miracles, petits o grans, l'Ou com Balla amaga un secret: no es tracta d'un ou que s'aguanta espontàniament damunt del raig d'aigua d'una font o d'un brollador, ni de bon tros, sinó que requereix que prèviament l'ou hagi estat buidat amb una agulla fina, de tal manera que després només cal col·locar un petit apòsit de cera damunt del forat per fer la closca de l'ou tan lleugera com el que fa al cas, i, per tant, més susceptible a l'acció de l'aigua. Un ou ple (per no parlar d'un ou nial) no seria mai apte per dur a terme l'acció de l'Ou com Balla: ha de ser una closca buida i convenientment tapada, perquè l'aigua no entri pel foradet prèviament practicat i doni a la closca un pes i una gravetat inconvenients. Poca broma.

La broma de l'Ou com Balla s'aguanta, mai més ben dit, per dos principis científics: el de Coanda i el seu antecessor, que és el principi de Bernoulli. Tot plegat és ben senzill: com una derivació del principi d'Arquimedes, el de Bernouilli i el de Coanda estableixen que una esfera (posem per cas, un ou), exposada a l'impacte d'un fluid, farà que el fluid s'adapti a la trajectòria de la superfície de l'esfera. És a dir, que el fluid (l'aigua) no tendirà a rebotar, sinó a mantenir l'esfera (l'ou) en el seu lloc. Això és el que succeeix en l'Ou com Balla, en què l'aigua empeny en totes direccions, abans de caure per l'acció de la gravetat. I això és el que passa cada any a Barcelona, Igualada, Sitges, Tarragona, o Solsona, i en llocs tan destacats com el mateix Ateneu Barcelonès, o l'Acadèmia de Bones Lletres, o Ca l'Ardiaca, o la plaça Maricel, on turistes i forans acudeixen a contemplar una cosa tan senzilla com un ou que fa equilibrismes damunt d'un humil broll d'aigua.

La cerimònia de l'Ou com Balla va irremissiblement lligada a la festivitat del Corpus, que en origen (segle XIII) celebra l'eucaristia, però que al capdavall té un caràcter innegablement pagà. Catifes de flors, ornaments primaverals i ous que ballen damunt l'aigua: res més allunyat de l'existència reflexiva i meditatòria que desitjava Urbà IV, el papa que va instaurar la celebració. No se'n va adonar, però en lloc d'una commemoració de la comunió, el que va instaurar va ser una molt pagana exaltació de la primavera. Aquest hivern ha estat segurament el més cru de tots els que hem conegut, i ens ha deixat una primavera coixa i tèrbola, però primavera al cap i a la fi. El nostre equilibri és tan precari com el de l'Ou com Balla, però serà igualment elegant i durador. Fem cas dels bons presagis.

stats