Tothom qui sigui això que se’n diu un personatge públic compta amb un grup de fidels que l’estimen o l’odien. I que l’hi demostren de diverses i variades maneres. De vegades, en silenci. Però, de vegades, al carrer, als bars, al Twitter o a la porta de casa. Amb flors, amb poemes, amb escridassades o amb insults. De Monica Seles a Núria Feliu. De Pere Navarro a Esteban González Pons, dos dels polítics que aquest cap de setmana han estat agredits al carrer. Pere Navarro ha rebut un cop de puny i González Pons un ou. Comprenc molt bé la sensació de brutícia i buit, de desemparança, de vergonya infinita que devien sentit davant d’una mostra de repulsa tan palpable.
En el cas d’en Pons, potser perquè és el del PP, la cosa no ha passat d’aquí. Pel que sembla, tothom ha considerat que l’ou va amb el sou (i perdó per la rima), de manera que ningú no li ha mostrat cap mena de solidaritat. Però en el cas d’en Navarro ha anat molt diferent. Ràpidament s’ha atribuït el fet al “clima d’intolerància que es viu a Catalunya per culpa del sobiranisme”, i les mostres de suport i les entrevistes al líder no s’han fet esperar. Jordi Cañas (que ara té més temps lliure) va fer un tuit amb metàfora i epítet: “La sembra de l’odi comença a donar els seus verinosos fruits”. El mateix Navarro li va dir ahir a la Terribas que era per causa de la “crispació” política que es viu a Catalunya. I el cas és que mai no sabrem si té raó. Si la dona, posem per cas, era membre d’un grup independentista, si era una votant del PSC o si era (que és el que em diu un periodista terrassenc) una coneguda captaire. No ho sabrem perquè en lloc de denunciar-la en aquell mateix moment, va demanar als acompanyants que la deixessin marxar. De gent agressiva, per desgràcia, n’hi ha a tot arreu. Ara bé, per alguna raó, l’ou d’en González Pons és només un ou. El cop de puny d’en Navarro s’ha de llegir en clau simbòlica.
