CANTUS FIRMUS
Misc 31/12/2013

Llum i força

i
Salvador Cardús
3 min

Tots els grans projectes personals i col·lectius tenen un final incert. I, com més grans, més arriscats i més exposats. Des de triar els estudis que determinaran un futur professional, comprometre's amb un projecte de vida en parella, educar un fill, emprendre un negoci o assolir el cim d'una gran muntanya. En cap cas es pot garantir l'èxit final. I, en molts casos, cal acceptar que el simple fet d'haver-se atrevit a intentar-ho ja és l'expressió d'una victòria personal. Encara més: la consciència de la incertesa respecte de l'objectiu final és la garantia d'un bon control de tot el procés i, per tant, del triomf.

EN CAP D'AQUESTS CASOS, però, no hi ha possibilitat d'èxit si, a la vista de les dificultats i els riscos, el projecte es dóna d'entrada per irrealitzable. L'assumpció de les dificultats és un esglaó més del propi objectiu. Mai no s'assoleix el propòsit si, ni que sigui en privat, es pensa que és pràcticament impossible sortir-se'n. És ben conegut aquell principi de les ciències socials: l'autocompliment de profecia. És a dir, que allò que es pronostica com a cert és molt probable que acabi passant. Si a una criatura que comença a fer les primeres tentines li repeteixes amb cara d'espant: "Vigila que cauràs!", li crees una inseguretat que el farà trontollar fins a caure. Si a un equip de futbol l'animem amb crits de victòria, n'afavorirem un bon resultat.

CATALUNYA, ELS CATALANS, com tothom sap, han emprès l'objectiu polític més ambiciós imaginable: aconseguir la seva independència. És, per tant, el projecte de més risc, el més exposat, el més incert dels que ens podríem proposar. Qui ho doni tot per fet és un insensat que posarà en perill tota l'empresa. Qui negui les dificultats o les menyspreï no podrà contribuir a la seva superació. Però reconèixer els obstacles tampoc no es pot convertir en l'anunci anticipat d'un fracàs. Al contrari, se n'ha d'estudiar la naturalesa exacta per poder-los superar. Qualsevol gran empresa demana superar les pors inicials, analitzar bé els riscos i tenir la tenacitat i el coratge necessaris per portar-la a terme. No s'hi valen els tremolors de cames, ni convenen els derrotistes que, per evitar un esforç pel qual no es veuen capaços, anticipen el fracàs del projecte.

LA INDEFENSIÓ APRESA (la learned helplessness definida per Martin Seligman) dels catalans -de la qual ja he parlat en altres ocasions-, i que fins ara ens havia prohibit el desig d'un estat propi, es fonamenta, en primer lloc, en falsos tòpics sobre la nostra tendència a prendre decisions equivocades en els moments decisius de la nostra història. I, en segon lloc, en una cultura del fracàs que parteix d'aquests dos terribles principis paralitzadors de les organitzacions mediocres: "Això no s'ha fet mai" i "Mai no ens n'hem sortit". Però, d'una banda, cal desmentir els determinismes històrics i els suposats ADN culturals amb els fets i, de l'altra, cal plantar cara als estratagemes de sabotatge dirigits al cor de la confiança en nosaltres mateixos i que minen la nostra autoestima.

LA CLAU DE L'ÈXIT al qual hem d'aspirar -l'assoliment del qual és a les nostres mans, com bé saben tots aquells que, amb la por al cos, ens repeteixen que no farem la consulta- és aquesta: consciència del risc, avaluació racional de les dificultats, força emocional per resistir amb coratge fins al final i confiança insubornable en la victòria final. L'alpinista que emprèn una ascensió ambiciosa, els pares que s'aventuren a tenir un fill, l'emprenedor disposat a guanyar nous mercats, necessiten totes aquestes virtuts. I, afortunadament, arribem al 2014 havent demostrat que nosaltres també les tenim.

stats