Lluita de generacions?

Existeix una impressió bastant generalitzada en cercles econòmics, financers i polítics catalans i espanyols que ens gastem massa en les persones grans i molt poc en els joves. Fins i tot economistes que han mostrat una gran sensibilitat social en els seus escrits, com el catedràtic Antón Costas, nou president del Cercle d'Economia, escrivia l'1 de desembre a El País ( España necesita un nuevo contrato social ) que "avui aquestes prioritats de la despesa pública estan esbiaixades cap a les persones grans, en perjudici dels més joves", i afegia que estem donant molta importància a mantenir les pensions dels actuals jubilats o dels propers a jubilar-se, però poca a oferir oportunitats als joves.

Mirem, doncs, les dades, i vegem si ens gastem massa en la gent gran i si el suposat benestar de la gent gran és resultat d'un subfinançament dels programes per als joves. El primer que veiem és que Espanya es gasta molt menys en pensions de vellesa (6,9% del PIB) que la mitjana dels països de la Unió Europea dels Quinze, UE-15 (9,7% del PIB). Això no pot explicar-se perquè Espanya tingui un percentatge de gent gran molt menor que la mitjana de la UE-15, o perquè la seva esperança de vida sigui menor. En realitat, el percentatge de gent gran és gairebé el mateix, i l'esperança de vida és més alta, i per tant la despesa espanyola en pensions hauria de ser més alta, no més baixa, que la mitjana de la UE-15. Espanya no gasta massa en pensions: en realitat, hi gasta poc. El nivell de riquesa del país li permetria augmentar aquesta partida. Espanya no és pobra; abans de la crisi, el seu PIB per càpita era el 94% del de la mitjana de la UE-15. En canvi, la seva despesa en pensions de vellesa era molt més baixa, només el 77% de la mitjana de la UE-15.

Vegem ara la despesa pública en els joves. Podem considerar que la majoria de la despesa en educació (des d'escoles bressol a escoles primàries, secundàries i terciàries, incloent-hi formació professional i universitària) es fa predominantment en benefici seu. Doncs bé, les dades mostren que Espanya es gasta també menys en educació que la majoria de països de la UE-15. Capítol per capítol, la despesa pública educativa com a percentatge del PIB, així com la despesa educativa per alumne, són més baixes que la mitjana de la UE-15. La despesa pública educativa a Espanya és del 4,97% del PIB, molt més baixa que la mitjana de la UE-15 (6,14%). I la despesa en educació per alumne és de 6.865 euros, molt més baixa (més de 950 euros menys) que la mitjana de la UE-15, 7.822 euros.

Considerant que els recursos que dediquem a la gent gran són pobres (en comparació amb altres països de semblant desenvolupament econòmic), és difícil concloure que siguin la causa de la pobresa dels recursos que dediquem als joves. En realitat, les dades mostren que aquells països que gasten poc en els joves també gasten poc en la gent gran. És el que passa als països perifèrics de l'eurozona (Espanya, Grècia i Portugal), que s'han caracteritzat per una despesa pública, inclosa la despesa pública social, molt baixa. Això explica la baixa despesa pública en la gent gran i en els joves. La despesa social (que inclou les transferències com les pensions i serveis públics com sanitat i educació, entre d'altres), vista com a percentatge del PIB, és en el cas espanyol (26,1%) la més baixa de la UE-15 després de Luxemburg (22,5%). La mitjana de la UE-15 està en el 29,8%. Aquest fet és conseqüència dels baixos ingressos a l'Estat, que representen el 34,3% del PIB, mentre que la mitjana de la UE-15 està en el 45,1%. La causa d'aquesta situació són primordialment les polítiques fiscals especialment regressives que s'han fet a Espanya, Grècia i Portugal, tres països que han estat governats per forces conservadores en la major part del període 1945-2010. En tots ells, les rendes superiors i les rendes del capital contribueixen menys a les arques de l'Estat que als seus homòlegs de la UE-15 (mesurant quantitats reals i no només nominals). En aquests països, hi ha més frau fiscal i l'estat és menys redistributiu. A Espanya, per exemple, el nivell de pobresa baixa només 4 punts (passa del 24% de la població al 20%) com a conseqüència de les transferències socials de l'Estat, comparat amb els 9 punts de mitjana de la UE-15 i amb els 14 de Suècia.

És obvi, doncs, que la poca despesa pública en els joves té poc a veure amb l'exuberància (inexistent) de la despesa pública en la gent gran. Sí que té a veure, en canvi, amb la resistència dels sectors més acabalats de la població (i que deriven les seves rendes primordialment de les rendes del capital) a contribuir com ho fan els seus homòlegs a la UE-15, i també amb la menor voluntat recaptatòria i redistributiva de l'estat espanyol, incloent-hi els seus governs autonòmics, com la Generalitat de Catalunya.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF