FORA DE TEST
Misc 22/12/2013

Llenguatge d'estat

i
Toni Soler
3 min

COPPOLA. Em situo en un terme mitjà entre la legió de seràfics que creuen que "la política és pedagogia", com sostenia Rafael Campalans, i els maquiavèlics incurables que relacionen tota activitat pública amb el simple exercici del poder, en el sentit etimològic de la paraula. A El padrí III, de Coppola, hi apareix un arquetipus de polític corrupte italià que ho explica de manera meridiana: "L'economia és una arma. La política és saber quan s'ha de disparar". És cert que el procés català ha fet trontollar els més escèptics; al cap i a la fi, el que està passant potser no és espontani, però en qualsevol cas no ho han decidit ni els principals partits del país, ni la primera entitat financera, ni el més potent grup de comunicació. Encara més: hi ha interessos poderosíssims que hi juguen en contra. Però només són mans que remenen amb desfici el bol de cireres i no les acaben de trobar. La sensació, des de fora, és plaent. Revolució democràtica? No m'agraden els termes grandiloqüents, però, si més no, la imprevisibilitat de la situació a Catalunya resulta molt estimulant.

CAPELLETA. A Catalunya la política ha estat pedagogia, però l'ha exercit on cal, és a dir, entre la seva gent. El sobiranisme s'ha estès a base de convenciment, i sense fer servir les palanques habituals del poder. No negaré que els mitjans de comunicació públics i l'escola han ajudat a alterar el nostre paisatge mental en els darrers trenta anys. Però això no és Corea del Nord: els ciutadans reben informació de moltes menes, i el 80% de l'audiència veu principalment canals espanyols de televisió. Tanmateix, quina diferència en el to, en la convicció i en la capacitat de seducció dels uns i els altres! El projecte català s'ha fet fort per la incompareixença del projecte espanyol, instal·lat des de fa anys en la rebequeria i l'amenaça. Només una embranzida progressista i regeneradora, com la que va encarnar Felipe González el 1982, podria revifar-lo. Però estem molt lluny de tot això. El tronc central de la política espanyola passa per aquesta mena de capelleta inquisitorial que és avui el govern d'Espanya, amb Wert, Montoro i Gallardón banyant-se en naftalina. I com a alternativa, per dir-ne d'alguna manera, tenim el PSOE sudista (l'exconseller Castells l'ha radiografiat molt bé aquesta setmana) i la senyora Rosa Díez, per a la qual no em surten els adjectius.

CONFLICTE. M'admira que en Joan Herrera se'n vagi de tournée per explicar el dret a decidir a les Espanyes. I ja sé que hi ha espanyols, pocs o molts, amb qui es pot abordar el tema. Però a l'Estat no se l'ha de convèncer, perquè aquest no és el llenguatge dels estats. Tant si parlem d'Espanya com de qualsevol país membre de la Unió Europea. Els estats no volen saber si tenim raó; no els importa. La política és poder i el poder l'exerceix justament qui pot, no qui té raó. Per tant, l'única pedagogia possible consisteix a mostrar la nostra determinació. Pacífica, cívica, però insubornable. Es tracta de plantejar un conflicte (democràtic) i fer veure als nostres interlocutors que la solució -sigui quina sigui- mai serà pitjor que la perpetuació del problema. Penseu que els estats mai no es qüestionen entre ells, i és justament per això que volem ser un estat: per deixar de donar explicacions. Per oblidar-nos de la pedagogia estèril i deixar que Rafael Campalans descansi definitivament en pau.

stats