Misc 27/12/2013

Lleis avortades

i
Xavier Roig
3 min
Lleis avortades

Cap a mitjans dels anys noranta vaig tenir ocasió de mantenir una reunió amb el secretari en cap del departament d'administracions públiques britànic. Era primer ministre el senyor John Major. Aquell alt funcionari era el que s'encarregava de l'operativitat de l'aparell administratiu del govern britànic. I ens va revelar determinades coses interessants.

D'entrada ens va advertir que l'única persona que un nou ministre pot nomenar, quan arriba, és el seu secretari o secretària particular -que és la persona que li porta l'agenda i coordina l'activitat amb el partit, etc.-. Per tant, quan canvia un ministre, l'estructura laboral del departament no es toca. Tots són funcionaris que continuen fent la seva feina. La carrera funcionarial corre paral·lela i independent d'eleccions, partits, colors polítics, etc.

Acte seguit ens va detallar el procés pel qual s'elaboren les lleis. Resulta que quan arriba un nou govern tothom té assumit que, pel fet d'haver estat escollit, té dret a promulgar lleis que estiguin en línia amb el programa electoral corresponent. I aquí cal fer una consideració: com que els diputats no formen part de llistes tancades, els programes electorals tenen el necessari marge i flexibilitat. Una llei que agradi a un districte pot ser que desagradi a un altre. I tots dos representats, possiblement, per diputats del mateix partit que ara governa. El fet ja dóna una idea de l'esperit amb què s'han d'elaborar les lleis. Vull dir que no es fan a cop d'alcaldada sinó que el govern ha d'anar amb compte i calibrar les sensibilitats perquè, recordem-ho un cop més, els diputats no voten en bloc. Però encara hi ha més.

Quan el govern vol impulsar una nova llei, els funcionaris corresponents es posen a treballar redactant un text que segueixi les línies marcades pel govern i el seu ideari. Els funcionaris compten amb experts i comissions de treball que procuren que la llei estigui ben feta i tingui sentit comú. Però ara ve el més transcendental. Com s'ho fan perquè aquesta llei sigui de llarg recorregut i no la desfacin els que ara estan a l'oposició si mai arriben al govern? Doncs bé, són els funcionaris ("negociadors independents") els que transaccionen amb l'oposició els redactats de la llei perquè no sigui extrema i massa decantada cap a un costat. La posterior discus sió de les lleis a la Cambra dels Comuns és laboriosa, i dura hores i dies. En dono testimoni pel fet d'haver assistit a una de les sessions parlamentàries. Hi participa poca gent: el ministre afectat, alguns altres companys de gabinet que hi poden estar implicats indirectament, i alguns diputats especialitzats, o de districtes afectats. El mateix regeix per als participants de l'oposició: ministre a l'ombra, alguns pocs diputats, etc. El resultat final són lleis que resisteixen el pas dels anys, i encara que estan impulsades pels que han guanyat i seguint el seu programa, el sistema intenta no crear ressentiments. I tot això monitoritzat pels funcionaris!

Aquest dies, a casa nostra, observem com el sistema democràtic, en la seva vessant que més afecta el ciutadà (les lleis), és un autèntic desastre. I no només pels polítics, sinó també gràcies a uns mitjans propagadors d'una informació certament deficient. La societat catalana hauria d'anar madurant. En el cas dels temes de difícil digestió, no podem comportar-nos com autèntics hooligans. La llei de l'avortament n'és un bon exemple. Sobre determinats assumptes no existeix la veritat -sobretot quan no es coneix tot-. I, en conseqüència, ningú té més raó que l'altre. La llei que ara ha promulgat el PP potser és un pas enrere. Però no és clar si els passos que abans havia fet el PSOE eren acceptats per la majoria dels espanyols -ho dic perquè al PP no l'han votat els extraterrestres-. El PSOE demana ara un debat, que jo crec necessari, que al seu dia ell tampoc va practicar. Ens hem d'acostumar al fet que sobre determinats temes (avortament, immigració, etc.) la raó la té tothom. Que no hem d'aspirar a ser portaveus de la veritat sinó, simplement, a gestionar la realitat.

Segurament calen segles per arribar a un sistema com el britànic en què l'edifici legislatiu s'aixeca contínuament perquè l'esglaó anterior s'ha establert entre tots. Però ells van començar algun dia a dissenyar el sistema que fa això possible. I no veig aquesta vocació entre nosaltres. Parlo d'un sistema que estigui per sobre de les voluntats dels que manen en un determinat moment. Un sistema amb vocació de construir. No pas d'enderrocar permanentment per, després, instal·lar-hi un nyap que tothom ha d'aplaudir perquè l'han fet uns que pensen com jo.

stats