Ara no ens hauríem de deixar endur per l’eufòria cañí que va aixecar, o ho va pretendre, la batlessa de Madrid en asseverar que la Llei és igual per a tothom. És una declaració de grandiloqüència desproporcionada, com si s’escrivís amb plastilina una veritat absoluta i eterna que reclama materials més nobles per ser expressada amb la dignitat requerida.
La seva predecessora en el càrrec, dona Esperanza Aguirre y Gil de Biedma, havia tractat amb males puces dos urbans motoritzats, els quals redactaren un parte que no projecta la millor imatge de la presidenta del PP madrileny. Ans al contrari, se l’hi presenta entre caparruda, grotesca i autoritària, com una Lina Morgan mal-lletada. Com era d’esperar, la presidenta del PP madrileny acusà els guàrdies de voler assolir notorietat a compte d’un personatge famós -ella mateixa. I vet aquí que la batllessa actual, Ana Botella, en lloc de contemporitzar amb dieta blana, amolla unes paraules que ha vist escrites en marbre en algun edifici oficial: La Llei és igual per a tothom -just quan augmenta la nòmina d’aforats.
Creu Ana Botella que ha contribuït a reparar el prestigi de la Justícia proclamant-ne una equitat tan radical? No ho sabrem mai. Tampoc sabrem com hauria reaccionat si l’episodi hagués estat protagonitzat per una persona estimada. Alguns comentaristes -imprudents- han especulat sobre les causes de la reacció d’Ana Botella, que situen en l’àmbit d’una enemistat fèrria. A Madrid aquestes trifulgues de veïnatge assoleixen fàcilment embalum històric. Els perifèrics, condemnats a una altra perspectiva, ens hem de protegir tot mantenint distàncies amb la declaració de Botella: tanta pompa i tanta solemnitat transcendental no s’avenen gaire amb un incident de género chico.
