Misc 09/03/2014

L’internacionalisme borni

i
Joan B. Culla
3 min

Imaginem-nos per un moment la situació: un camp de refugiats palestins (a la franja de Gaza, o al sud del Líban, o...) està, des del passat estiu, sotmès a un setge hermètic per l’exèrcit israelià, que el castiga amb bombardejos i franctiradors a banda d’impedir-hi l’entrada de menjar, medicaments i altres productes vitals; desenes -algunes fonts diuen que centenars- d’habitants del camp ja han mort de fam, d’inanició. Naturalment, els nostres carrers, les nostres universitats, la nostra opinió publicada bullen de manifestacions, assemblees i articles on s’expressa una càlida solidaritat amb les víctimes i, sobretot, una condemna indignada contra aquest indiscutible crim de guerra i els seus infames autors sionistes.

La tragèdia del camp palestí encerclat i martiritzat no cal imaginar-la, perquè és ben real. Es tracta del camp de Yarmuk, creat el 1954 a la perifèria sud de Damasc i habitat en el seu moment àlgid per 250.000 persones, de les quals avui n’hi resten 18.000 enmig de les ruïnes. Tanmateix, l’exèrcit que els assetja, que els vol sotmetre o matar de gana no és l’israelià, sinó el del dictador sirià Baixar al-Assad, auxiliat per la milícia del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina - Comandament General del sinistre Ahmed Jibril, vell protegit dels Assad, Gaddafi i Khomeini. En conseqüència, ni els nostres activistes de pancarta ni els de ploma no han parpellejat: indignar-se, mobilitzar-se, protestar davant els drames del Pròxim Orient només té gràcia si se’n pot culpar Israel.

En canvi, si la responsabilitat bàsica pels 130.000 morts, la majoria no combatents, en els tres anys de la guerra civil siriana correspon a un règim retòricament antiisraelià, socialitzant i antiimperialista, antic aliat de la Unió Soviètica, aleshores la solidaritat internacional consisteix a callar i mirar cap a una altra banda, que és el que han fet les nostres esquerres des del març del 2011. No resulta una conducta nova, ni específicament catalana: dels més de 100.000 morts que va causar la guerra civil libanesa (1975-1990), sembla que tan sols són dignes de record els de Sabra i Xatila (entre 400 i 3.500, segons les versions) perquè hi està implicat Israel; els altres, víctimes d’un inextricable foc creuat intercomunitari, només mereixen silenci i oblit.

Aquest internacionalisme borni, encegat pel sectarisme ideològic, està trobant en l’actual crisi d’Ucraïna una nova ocasió de lluïment. Bona part de la revolta amb epicentre a la plaça Maidan de Kíev ha estat l’expressió d’un “nacionalisme ultra”, de grups “feixistoides” i de “magnats corruptes” amb el suport decisiu de “l’establishment político-militar euroatlàntic”, dels “falcons nord-americans i europeus” que “han beneït, finançat i teledirigit tot això”.

El règim de Ianukóvitx posseïa una legitimitat democràtica impecable i era popularíssim fins poc abans de caure; ni tan sols no era gaire corrupte, perquè a la seva sumptuosa residència de Mejigorie (“la casa no té res de particular”) no s’hi ha trobat cap vàter d’or... En fi, al nou govern prooccidental ucraïnès -que “representa potser un terç del sentir popular”- hi ha “neonazis, ultradretans, favorits de Washington i magnats atlantistes”, flanquejats per una colla d’impostors: la cadira de rodes de Iúlia Timoixenko és probablement una “comèdia”, i fins i tot les seves trenes són “de pacotilla”.

Les cites textuals dels dos paràgrafs anteriors no estan extretes d’una web governamental russa, sinó de les cròniques de l’enviat especial a Ucraïna del diari més burgès i atlantista de Barcelona. I sí, és indubtable que la convulsa història del nacionalisme ucraïnès està poblada d’herois controvertits (Simon Petliura, Stepán Bandera...), d’aliances inconfessables i de crims antisemites dels quals en deriva, avui, un sorollós grapat de grups d’extrema dreta.

Però, ¿què hauríem de dir simètricament sobre el nacionalisme gran-rus que conrea i explota Vladímir Putin? Res en la seva trajectòria -des dels policies del tsar que van fabricar els Protocols dels savis de Sió fins als deliris antijueus de Soljenitsin o el discurs nacional-bolxevic dels darrers 20 anys-, res no el fa millor que el seu homòleg ucraïnès. A sobre, i en la seva forma stalinista, l’imperialisme rus va matar deliberadament de fam en dos anys (1932-1933) entre 6 i 8 milions d’ucraïnesos, un genocidi pel qual ni l’URSS ni Rússia no han demanat mai perdó.

El corresponsal abans al·ludit afirma que l’ocupació russa de Crimea té “certs atenuants”. Efectivament, els mateixos que tenia Hitler la tardor del 1938, quan va exigir i després ocupar la regió txeca dels Sudets: la defensa d’una població alemanya situada fora de les fronteres del Reich i que li demanava socors enfront de l’hostil govern de Praga. A l’hora de buscar excuses, els imperialismes no tenen gaire imaginació.

Però ja sigui perquè és l’hereva de la Unió Soviètica, perquè es beneficia de l’ampli sentiment anti-nord-americà, perquè és aliada de Castro i de Maduro..., a la Rússia de Putin els nostres internacionalistes l’hi perdonen tot. Ahir a Txetxènia, avui a Ucraïna.

stats