El diccionari de la llengua catalana de l'IEC defineix eufemisme com un mot o locució d'expressió suau, atenuada, en lloc d'un de dur, inconvenient o desplaent. Etimològicament, euphemo , o "parla afortunada", és l'oposat de la blasfèmia, que seria la "parla endimoniada", la injúria contra les deïtats. No obstant això, i malgrat l'elevat ús que en fan, la gran majoria dels eufemismes utilitzats pels nostres polítics no ho han estat gaire, afortunats, bé pel ridícul que han fet emprant-los, bé pels efectes contraproduents que han tengut.
Amb el temps, ens hem anat acostumant als jocs de paraules dels nostres representants, en general increïbles mostres de l'enginy que els caracteritza i sempre font d'inspiració de molts de gags humorístics. La deformació de la realitat, el capgirament de les dades o les declaracions inversemblants estan lligades a l'exercici de la política des de sempre. El revolucionari francès Tayllerand deia, ja en el segle XVIII, que el llenguatge, la paraula, s'ha donat a l'home perquè pugui encobrir el seu pensament.
Malauradament, d'exemples, n'hi ha a centenars. Per recordats i sonats, m'agradaria destacar la suau desacceleració de l'expresident Zapatero per tal de negar la crisi, les pomposes mesures excepcionals per incentivar la tributació de rendes no declarades per evitar dir amnistia fiscal o el cessament temporal de la convivència de la infanta Helena i el seu exmarit. O les voltes que fan fer a l'idioma els ministres d'Economia o Hisenda per evitar dir pujada d'imposts ( recàrrec temporal de la solidaritat ), baixada de sous ( devaluació competitiva dels salaris ) i rescat bancari ( préstec en condicions molt favorables ).
Potser aquí, en el rescat bancari, és on més innovacions lingüístiques s'han registrat. Ja el nom, el banc dolent sembla menys dolent si es diu Societat de Gestió d'Actius procedents de la Reestructuració Bancària, ens hauria de donar una pista, però n'hi ha per llogar-hi cadires amb tot el que envolta aquest esperpent, que segons ens diuen no ha rebut "ni un euro públic" i era necessari perquè "el crèdit tornàs a fluir", com ens recordava el FROB fa uns mesos amb insuportables i increïbles anuncis. Obr un parèntesi per dir que el sanejament de les entitats financeres era segurament un mal necessari, però no podem permetre que els que les varen portar a la ruïna no assumeixin cap tipus de responsabilitat. No us indigna veure els sous astronòmics que cobrarà Rodrigo Rato, màxim responsable de la caiguda de Bankia? Tanc el parèntesi.
Però darrerament han passat coses que deixen aquests eufemismes, aquestes ridícules interpretacions barroeres de la realitat, en divertides anècdotes. Una nova volta de rosca que farà que enyorem les indemnitzacions en diferit de María Dolores de Cospedal o la mobilitat exterior de la ministra Báñez. I em referesc, primer, a la recent intervenció de Cristóbal Montoro en el Congrés dels Diputats i la descarada mentida de la vicepresidenta identificant els aturats amb defraudadors. En quina democràcia es pot permetre que un ministre d'Hisenda menteixi amb aquesta impunitat en seu parlamentària? Per què acceptam que, utilitzant un to prepotent i perdonavides, Montoro negui la difícil realitat de milions de persones? Com pot un govern ser creïble si en el seu si hi manté personatges com aquest? Es veu que tenim tots cara d'imbècil doncs, lluny de presentar la seva dimissió, ni tan sols es digna a demanar disculpes.
L'altre cas també és de jutjat de guàrdia i respon a una perillosa i inacceptable estratègia de criminalitzar els aturats. Segons Soraya Sáenz de Santamaría, més de mig milió de persones aturades estan cobrant la prestació fraudulentament, perquè alhora també treballen en negre. I a sobre, ven aquesta mentida com un èxit de la política antifrau del seu govern. Com escriu Owen Jones en el seu llibre Chavs , aquesta demonització de la classe obrera, aquesta estratègia del neoliberalisme més salvatge, és l'espinada ideològica d'una societat desigual.
Per tothom, també pels suposats servidors públics, hi ha línies vermelles que no es poden creuar, però just amb aquestes dues glorioses intervencions el Govern els ha dinamitades. I amb elles, el poc que els quedava de dignitat democràtica. Desgraciadament, pocs són els que s'han sorprès amb les declaracions de Montoro i Santamaría. I no els en culp. Què podem esperar d'un govern que s'estima més oferir amnisties fiscals que lluitar contra els grans defraudadors, que opta per apartar persones de la sanitat pública amb l'excusa d'un suposat estalvi, que rescata entitats financeres que han estafat milers de persones, que ignora col·lectius professionals, com el sanitari o el jurídic, modificant lleis sense comptar amb la seva opinió, que menysprea la ciutadania aplicant el corró de la majoria absoluta?
