Publicitat
Publicitat

L’independentisme no entén Barcelona?

Dos anys i mig al Congrés espanyol m’han convençut, decret a decret i garrotada a garrotada, que la condició de capital d’estat és la millor eina que existeix per canviar i millorar una gran ciutat. O diguem-ho a la inversa: la manca de capitalitat, el fet de no comptar amb un estat propi o d’haver de suportar un estat en contra, pot arribar a dificultar molt la vida d’una metròpoli europea.

Per què costa tant fer arribar les vies fèrries al port de Barcelona? Per què l’aeroport del Prat no compta amb els mateixos incentius que el de Barajas? Per què Catalunya és un cul-de-sac dins del sistema radial espanyol? Per què a casa nostra tenim poques delegacions de multinacionals, gairebé cap corresponsal de premsa internacional i cap ambaixada? Per què la xarxa d’autopistes gratuïtes, de metro i de trens de Rodalies és tan generosa a Madrid i tan poc a la nostra ciutat? Tot apunta a la capitalitat de Madrid i la falta de capitalitat de Barcelona. I a l’ús polític i territorial que se’n fa, d’aquesta condició administrativa.

Fa poc, un dels candidats del PSC a les primàries de Barcelona afirmava que en ambients sobiranistes no es veia un projecte de ciutat per a la capital de Catalunya. És exagerat i sobretot arriscat dir aquestes coses, com també seria abusiu pensar que des dels rengles socialistes sempre hi ha hagut el millor dels projectes, i que els candidats del recent procés intern del PSC estaven il·luminats per algun feix de saviesa que als altres mortals se’ls escapava.

Cal admetre que els socialistes catalans van trobar, als anys vuitanta, una fórmula feliç. Van descobrir que una de les grans receptes de la nova Barcelona del tombant de segle, tant per a la somrient ciutat olímpica de Maragall com més tard per a l’abnegada ciutat del Fòrum, era la de suplir una capitalitat mancada o frustrada. Aquelles inversions que no arribaven mai, les infraestructures que mai no es construïen, la promoció que mai no es feia, eren compensades amb esdeveniments puntuals que feien de Barcelona durant un temps el melic del món. Fins i tot la construcció d’una metròpoli més social era més fàcil perquè arribaven recursos addicionals que es podien distribuir als barris més necessitats, amb un disseny més equilibrat de ciutat.

En l’imaginari de tota una generació de líders socialistes, aquells que en bona part van bastir la ciutat que avui coneixem, hi havia sempre la noció d’una discapacitat històrica. I calia pal·liar-la o bé demanant el traspàs d’institucions de capitalitat espanyola (amb un èxit molt escàs) o bé fabricant grans salts endavant que col·loquessin la ciutat al mapa del món, encara que fos de forma transitòria i amb riscos d’oportunitat que en ocasió dels Jocs van donar rendibilitat i que en altres ocasions potser no tanta. Però la idea hi era, en majúscules, i val a dir que mai va generar al·lèrgia en els independentistes representats al consistori -durant molts anys liderats per Jordi Portabella-. La idea continua present al cap de molts barcelonins, que intueixen que la nostra ciutat no té el rang que es mereix.

Sembla insòlit que la tradició socialista barcelonina no hagi anat fins al final i no hagi adoptat la conclusió lògica d’aquest discurs recurrent. Com? Doncs apostant decididament per bastir una capital permanent. Si Barcelona esdevingués una capital europea com Viena, Copenhaguen, Estocolm o Lisboa, ja no patiria l’ànsia d’haver d’empescar-se succedanis. No hi hauria tanta urgència històrica per a Jocs Olímpics ni Fòrums a l’hora de gestar periòdicament allò que ja hi brotaria de manera estable. La capital de la República Catalana resoldria moltes mancances cròniques i podria ingressar de cop en la divisió de les grans capitals europees. La supervivència no dependria de cap invent, afortunat o no, per competir en classe preferent. Ja hi seríem.

Si Barcelona ingressés en la categoria de gran capital europea, potser no plouria mannà del cel, però certs beneficis de capitalitat es notarien de forma gairebé immediata. Algunes seus de companyies transnacionals, algunes delegacions de mitjans de comunicació o ambaixades, algunes connexions aèries, algunes infraestructures de ferrocarril, carretera o portuàries hi serien d’ofici; i tot això, sumat al dinamisme actual de la ciutat, no hi ha dubte que revitalitzaria la nostra economia, la tecnologia i la posició de Barcelona com a nus o hub en una Europa enormement competitiva. D’alguna manera, completaríem fins a la seva consecució lògica els somnis de Pasqual Maragall o d’Oriol Bohigas.

I tindríem unes eines que ara no tenim per reequilibrar socialment la ciutat. Les inversions olímpiques, de capitalitat transitòria, van portar més metro, més platges, més pistes esportives i més equilibri en la relació centre/extraradi... Com molt encertadament van apuntar en el seu temps els arquitectes de la Barcelona olímpica, passar a la primera divisió de les capitals europees o mundials facilitava uns recursos que la província no tenia i que servien per rellançar els barris. Aleshores va ser de forma transitòria, passatgera. ¿Voleu dir, doncs, que les inversions d’una capitalitat permanent no podrien fornir unes eines socials similars, o fins i tot més solvents i duradores?

Jo n’estic convençut. Barcelona com a capital europea, com a capital permanent de la República Catalana, podria ser més pròspera, més amable i més justa. Sens dubte tindria més oportunitats, podria ser encara més dinàmica i disposaria de més eines, les quals lògicament caldria aprofitar amb talent i audàcia. L’independentisme potser no ho ha plantejat prou clar, tal vegada no hi ha reflexionat prou, però el germen d’aquesta idea sempre l’ha portat a dins. Si Barcelona, amb inventiva proverbial, ja s’ha dotat amb la força d’una quasicapital, imagineu quina potència obtindria sent una capital de debò. La lògica de la Barcelona olímpica aboca, quasi inexorablement, a la Barcelona capital d’una flamant República Catalana.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF