Baltasar Porcel guaita en un llibre que fou impulsat per Jordi Pujol i per Joan Raventós i que l’ARA distribuí amb encert aquest diumenge passat, Els altres catalans. Trob que aquí, on som líders en recepció d’immigració, ens ha mancat i ens manca un llibre similar, un Els altres mallorquins. Però, una petita cita de Francesc Candel obre una clariana a una de les cares del poliedre de com devien ser les coses, en aquell ja llunyà moment d’eclosió de boom turístic balear i d’explosió demogràfica: “En té allò que explica Baltasar Porcel al número 6 de Serra d’Or, corresponent al mes de juny de 1963, sobre la conducta dels habitants d’Andratx -d’alguns dels habitants d’Andratx, cenyim-nos- respecte als jaeneros, que són els xarnegos d’aquell poble mallorquí, quan aquell amic seu que va fer una conferència en castellà perquè l’acte cultural fos més “universal” sol·licitava que l’ingrés de cada nou soci en aquell centre recreatiu o cultural fos avalat per dos socis fundadors, per tal que després no es produís el cas que la teva mare o la teva dona haguessin de seure al costat d’un jaenero. O l’altre que preconitza que mai els “altres” -la resta d’Espanya- seran com “ells” -els més o menys catalans-, perquè és una qüestió de races, fins que “començà a amuntegar arguments -són paraules de Baltasar Porcel- que a mi m’esgarrifaren i que haurien fet les delícies d’un Hitler…”. O l’elecció de Miss Andratx, en la qual, a causa de certs prejudicis racistes, i si no arriba a ésser per uns quants que es van imposar, no hauria pas estat elegida de cap manera una bonica jaenera dels voltants”.
***
José (34 anys, professor universitari), Maite (31 anys, mestra d’educació infantil), Carme (30 anys, psicòloga), Miguel (30 anys, mecànic de cotxes), Fàtima (25 anys, venedora al mercat), Rafel (24 anys, cuiner), Raquel (21 anys, estudiant de Veterinària), Mar (22 anys, treballa en un centre d’estètica), Lluïsa (17 anys, estudiant de segon de batxillerat). Tots aquests joves tenen dues coses en comú: les seves famílies són de Son Gotleu i ells varen ser escolaritzats al CEIP Es Pont. Amb el seu testimoni -i amb els de tres alumnes més que no eren del barri- Maria Bel Pomar, professora del Departament de Pedagogia de la UIB, ha elaborat l’Informe de Recerca en Educació a les Illes Balears número 11, titulat Què queda del que es va viure a l’escola. La contribució d’Es Pont. Aprofitar aquestes experiències és important, perquè massa sovint les innovacions educatives tan sols són avaluades des de la mateixa institució i quasi mai es té en consideració l’opinió de l’alumnat que representen l’oportunitat per recollir les seves interpretacions sobre el seu impacte i, així, poder redefinir-les si es considera oportú.
Per exemple, Maite, la futura manescal, relata així la seva vivència de l’escola: “Tots sabem que l’escola es troba en un barri obrer de classe baixa on hi ha molts problemes socials. Ser una veïna més d’aquest barri feia que la meva vida fos com la de la resta. No tenia pare, la meva mare no sabia llegir ni escriure i els meus germans grans no havien acabat l’escola primària. Amb aquest panorama la meva vida es presentava com la de la resta, és a dir, sense estudis, sent mestressa de casa, vivint una vida on la meva opinió no compta massa. L’escola m’ha fet una ciutadana amb capacitat per enraonar per mi mateixa, però sobretot m’ha donat el coneixement de saber que no som menys que ningú i que tots som útils i que podem aportar qualque cosa en el gran projecte que és la vida. Crec que tots els nins han de tenir l’oportunitat de viure les mateixes experiències que jo, tenguin el nivell socioeconòmic que tenguin”.
L’informe es presentarà dia 2 d’abril, a les 19 hores, a Es Pont. M’ha dit que hi estau convidats, totes i tots. A més de Maria Bel Pomar, hi prendran part Irene de Puig, directora del Grup d’Innovació i Recerca per a l’Ensenyament de la Filosofia; Miquel F. Oliver, director de l’Institut de Ciències de l’Educació-Institut de Recerca i Innovació Educativa; i Carme Ripoll, mestra d’escola i pedagoga.
