Publicitat
Publicitat

L’imperi de la llei o la llei de l’imperi

“Només es destrueix una nació quan ella mateixa s’ha destruït internament”. La caiguda de l’imperi romà.

“No hi ha res a negociar fora de la llei”. Aquesta és la consigna, repetida una i altra vegada pels representants dels partits que es diuen “constitucionalistes”, en resposta als qui reclamen l’exercici del dret a decidir. D’aquesta manera, la llei s’ha convertit en un dogma inamovible que assoleix la màxima expressió en la sentència definitiva: “tots estam sotmesos a l’imperi de la llei”. I més encara, els fanàtics seguidors de la nova religió no dubten a confondre la llei amb la democràcia: “sense llei no hi ha democràcia”, afirmen, atribuint un caràcter quasi diví a la llei, que ha estat atorgada al poble per a la seva estricta observança. Expressament, ignoren que, encara que no hi hagués democràcia, sempre ha existit la llei i que quan més se n’invoca el compliment és en els règims dictatorials, que en fan una qüestió de vida o mort, literalment. Aleshores, la llei deixa de ser una norma -de la qual es doten les societats per regular la convivència entre els ciutadans-, per convertir-se en una espasa repressora brandada contra els qui reclamen la llibertat. És quan l’imperi de la llei -entès com el conjunt de normes que preserven la civilització i garanteixen els drets i les llibertats dels individus i dels pobles- es converteix en la llei de l’imperi amb l’objectiu de perpetuar l’imperi per sobre la llibertat dels individus i dels pobles.

En l’imperi de la llei, els desvalguts estan protegits contra els abusos dels poderosos; en la llei de l’imperi, els poderosos tenen impunitat per robar als més dèbils. En l’imperi de la llei, la Justícia és igual per a tothom; en la llei de l’imperi, els monarques i la seva cort, així com els qui controlen el poder real i els diners, tenen immunitat davant els jutges. En l’imperi de la llei, tots els ciutadans tenen dret a una educació i a una sanitat públiques i gratuïtes; en la llei de l’imperi, només els qui tenen un alt poder adquisitiu tenen accés a l’educació i a la sanitat. En l’imperi de la llei, tots els pobles tenen dret a expressar-se i a viure plenament en la seva llengua; en la llei de l’imperi, tots els pobles s’han de sotmetre a la llengua de l’imperi. En l’imperi de la llei, totes les nacions tenen dret a decidir lliurement el seu futur i la seva forma de govern; en la llei de l’imperi, les nacions no existeixen, només existeix l’imperi.

Tanmateix, la història ens demostra que cap imperi ha perdurat i que la seva caiguda és inevitable, especialment, per dos motius: el primer, perquè la llei de l’imperi du implícita la corrupció. Tot sistema polític basat en els privilegis d’una minoria acaba corromput, amb unes conseqüències devastadores sobre l’economia i el benestar de la gent. La versió moderna de la rapinya econòmica que practiquen les oligarquies és el capitalisme d’amiguets, que aprofita la llei de l’imperi per adjudicar-se les grans obres públiques i les concessions dels serveis públics i, fins i tot, la utilitza per socialitzar les pèrdues acumulades per les seves empreses saquejades. El segon motiu, perquè els imperis no perduren, és que els individus i els pobles, per naturalesa, tenen tendència a voler ser lliures -què hi farem!- i es rebel·len contra els tirans fins que, tard o d’hora, assoleixen la independència.

Ara assistim a la caiguda definitiva d’un dels grans imperis que ha conegut la història: l’imperi espanyol en el qual nunca se ponía el sol. Una caiguda que començà amb la independència de les colònies d’ultramar i que acabarà amb la independència dels darrers territoris conquerits a principis del segle XVIII. Els motius són els de sempre: en primer lloc, la llei de l’imperi, que està al servei d’unes elits que, al llarg dels segles, han saquejat els recursos naturals de les colònies i les arques públiques de l’Estat, fins que els pobles explotats, exhausts, es van independitzant un a un. En segon lloc, l’afany de sotmetre culturalment els pobles conquerits. Una vertadera obsessió per a l’imperi, que n’ha fet quasi una qüestió religiosa amb la intenció d’eliminar qualsevol vestigi que identifiqui una comunitat nacional distinta a la castellana. Però, són les darreres coces de l’imperi espanyol, del qual només queden unes oligarquies que, a més de continuar saquejant descaradament les arques públiques, somnien a dominar definitivament els pobles que, caparrudament, es neguen a deixar d’existir i que, democràticament, exigeixen exercir el seu legítim dret a decidir.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF